Uns dits pintats amb henna assenyalen una polsera d’or de l’aparador. Des de l’altre costat del vidre, veig les mans del venedor que la retiren i se l’enduen cap a dins. La dona s’arregla el mocador i, sense mostrar un bri d’admiració, n’assenyala una altra. Forma part del regateig, que es troba molt arrelat des de fa mil·lennis en aquestes terres de la Mesopotàmia.
El carrer Sarayonu Caddesi m’encamina cap a l’antiquíssim basar de Sanliurfa, conegut per ser un dels més concorreguts i evocadors de Turquia. Les joieries s’arrengleren una al costat de l’altra, amb luxosos rètols negres i cal·ligrafies que semblen d’or. Les botigues del tèxtil de la llar, amb les portes obertes de bat a bat, deixen escapar bufegades d’aire fred procedents de potents aparells d’importació. Més endavant, l’aroma de perfums d’imitació m’acompanya uns metres, fins que l’enganxós fum dels kebabs dels restaurants es fa omnipresent.
La ruta de la seda… que historia tan fantástica. Tu blog me hizo recordar el hermoso libro “Seda” de Alessandro Barico…
Si quieres nos seguimos.
Saludos desde yoadoroviajar.blogspot.com
Trini.
Lo cierto es que es muy facil, para quien nos gusta, escribir sobre la ruta de la seda. Facil y divertido.
Gracias por tu comentario, te enlazo el blog.
Saludos!