MÉS ENLLÀ: Ankara-Divrigi, l'home del compartiment 16

“M’agraden els trens. M’agrada situar-me a l’andana i imaginar les grans rutes que s’hi poden fer.

M’agraden els trens. M’agrada seure al vagó restaurant i assaborir un fumejant cafè mentre el paisatge canvia a gran velocitat.

M’agraden els trens. Hi trobo un punt de romanticisme que no em dóna cap altre mitjà de transport.

Quan pujo a un tren per recórrer una llarga distància, sempre recordo aquelles pel·lícules de blanc i negre en què un home, vestit amb tratje gris i barret, cigarreta en mà, s’acomiada de la seva amant. Ella, amb un posat elegant, s’eixuga les llàgrimes en un mocador finament brodat.

El tren em fa recordar quan, de petits, el meu germà i jo sortíem al balcó de casa els avis per veure’ls passar i imaginar-nos que érem dos passatgers que marxaven en un gran recorregut.

Però sobretot, m’agraden els trens, perquè deixen volar la meva imaginació i em porten records ja oblidats.”

I en un gran recorregut ara mateix es troben la Núria Borràs i en Lluís Bono, els infatigables viatgers de Més enllà, que ens relaten en el seu bloc – i com sempre de meravella-  el seu viatge per Turquia i Iran que va començar a principis d’octubre i els porta des d’Istanbul a Mashad, seguiran les passes de les caravanes a través de l’Anatòlia Central, Dogubeyazid, el Mar Caspi i Mashad i continuaran per la ruta sud d’Iran, visitant les ciutats del desert, Persèpolis i Isfahan, de qui diuen que és “la meitat del món”…

Realment, no ens ho podem perdre… bona lectura…

Crònica EN RUTA 2009: GlobeTour al Tibet

“El Tibet és la primera vegada en tot el nostre viatge que hem estat obligats a contractar una agència de viatges i a anar amb guia. En qualsevol cas, les primeres hores van ser excel•lents, doncs el guia (anomenat Tom) ens va rebre amb uns draps blancs que ens va penjar al coll, i després de portar-nos a un hotel relativament econòmic ens va guiar amb taxi fins al monestir de Sera, al Nord de Lhasa.

Igual com la gran majoria de monestirs al Tibet, el monestir de Sera ha viscut una gran reducció de la població monàstica des de “l’alliberació del Tibet” per part de Xina, en concret, dels 5000 monjos que hi havia, només en resten alguns centenars. De totes maneres, aquest encara mantenen una gran activitat, amb animats debats que els confronten a diari i que nosaltres vàrem tenir oportunitat de presenciar. Segons vàrem poder observar, els monjos es s’agrupen en grups de tres o quatre en un pati, amb un d’ells gesticulant amb molt èmfasis diverses preguntes que els altres monjos asseguts han de respondre.

Després de la visita al monestir de Sera, vàrem tenir unes hores lliures que vàrem dedicar a visitar els carrerons ple de paradetes al voltant del hotel. Lhasa està a una altura de 3600 metres i, encara que al Tibet passarem per diversos ports de muntanya de 5000 metres, de seguida ens notem cansats, esbufegant si hem de pujar els dos pisos de l’hotel…”

En Jan i l’Alexandra des d’inicis del 2006 estan realitzant un viatge de 300.000km i 5 anys per Europa, Àfrica, Àsia, Austràlia i Amèrica amb l’idea d’entrevistar a centenars de persones per tal de captar l’opinió diversa i enriquidora de les diferents persones amb les que es van creuant al llarg dels diferents països. El seu web GlobeTour ens mostra aquesta experiència i ara podem seguir-los per Chengdu o el Tibet.

Crònica EN RUTA 2009: El retorn de l’Iconoclasta

El maig d’aquest any 2009, en Germán Aguilar va iniciar el seu viatge que el porta des de Barcelona fins a Sidney seguint els passos de la llegendària “Ruta de la Seda” des de Roma fins a Xi’an, i continuant per la “Ruta de les Espècies” fins a les Índies Orientals. Gràcies al seu bloc “El último bazar 3. El retorno del iconoclasta” podem descobrir, entre riures, anècdotes, sensibilitat  i  útils informacions el seu viatge per Turquia, el Kurdistan, el Caucas, el Kazakhstan, l’Uzbekistan, el Kirguizistan o la Xina (ara mateix es troba a Macao). Us convidem a llegir tot el seu relat però especialment dos apartats, el primer, el dedicat als visats que ens ofereix una informació actualitzada dels diferents tràmits a realitzar i el segon, el relat dedicat al Kurdistan:

“Entre el Tigris y el Éufrates los ríos de la babilonia bíblica, en el Kurdistán turco, aquí comienza el viaje real propiamente dicho. Aquí no llegan los autobuses de Politours ni Marsans, y aquí por cada kilómetro de carretera asfaltado hay dos de carretera en obras. La ruta de la seda atravesó estas tierras durante siglos, los caravanseraıs que aparecen esporádicamente en mitad de la nada, en paramos desolados, con sus formas puras y sin ventanas exteriores, cerrados en si mismos en torno a frescos patios porticados, así lo atestiguan.

Mi primera escala dentro del Kurdistán ha sido en el sobrecogedor monte Nemrut a más de 2.000 metros de altura sobre el nivel del mar. Aquí, un irrelevante gobernador local de un pequeño reino residual entre Romanos y Persas en un delirio de grandeza muy al uso entre sátrapas del tiempo (Antíoco I Epifanes) se equiparó a los dioses y mando construir un túmulo funerario en la cumbre de la montaña más alta de la región…”

Crònica EN RUTA 2009: En Xavi Tarafa al Corredor de Wakham

“D’aquí unes hores surto cap a Duixanbe (Tadjikistan) per dirigir-nos tot seguit a Khorog i d’allà a Ishkashim. I si tot va bé, en pocs dies em trobaré al corredor de Wakhan, lloc sommiat i desitjat des de fa quatre anys, quan planificant la ruta a Tadjikistan vaig descobrir una estreta tira de terra afganesa encaixonada entre Tadjikistan, Pakistan i Xina.

Allà on els Pamirs, l’Hindu Kush i el Karakorum es troben, allà on el Imperi rus i britànic van estar a punt de col·lisionar, allà on hi viuen wakhis i nomades kirguisos, allà on neix l’Amu Daria (l’Oxus de l’Alexandre el Gran), cap allà, en Manel Garcia i jo, tenim intenció d’anar: el corredor de Wakham…”

Amb aquestes paraules en Xavi Tarafa comença en el seu bloc: http://xtarafa-viatges.blogspot.com el relat del viatge d’aquest juliol de l’any 2009 a l’extrem nord-est de l’Afganistan, un dels indrets més fascinants i espectaculars de tota Àsia, i ens ho acompanya d’unes imatges de gran bellesa…

Crònica EN RUTA 2009: Cyclotherapy a Pakistan i la KKH

“Recorrer la KKH por el lado pakistaní ha sido sin duda uno de los puntos fuertes del viaje. Nos hemos quedado prendados de las gentes del norte, de sus valles y de sus imponentes montañas.
Nos ha entristecido en cambio conocer in situ la tensión estúpida generada (una vez más) por la religión, y ver la situación de la mujer en la sociedad, totalmente desterrada de la calle. A medida que vamos bajando hacia el Punjab, el calor agobiante entra en escena. Los continuos cortes de electricidad, hacen que dormir sea aún más difícil, ya que no contamos ni con la ayuda de un mísero ventilador”.

Avui us voliem presentar un bloc i dues persones genials, l’Aitor i l’Iñigo de Gasteiz. Una gent compromesa, apassionada i divertida, del bo i millor del País Basc i això és dir molt… Des de fa força mesos estan recorrent en bicicleta la Ruta de la Seda i, setmana a setmana, ens presenten el relat del seu viatge en el bloc http://www.cyclotherapy.blogspot.com/.

Us convidem a compartir la seva experiència tot just ara que estan deixant enrere la Karakorum Highway i el Pakistan, un moment ideal per conèixer de primera mà les impressions i novetats sobre aquest país, els darrers fets viscuts a Xinjiang i descobrir les seves experiències al Kirguizistan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan, l’Azerbaijan, Geòrgia, el Kurdistan, Síria, Líban o Jordània.