Mesquites, minarets i laïcitat

Article Sami NairAvui us volíem convidar a la lectura d’un interessant article de Sami Naïr, escriptor i sociòleg francès considerat un dels grans experts mundials en immigració, publicat ahir en El Periodico de Catalunya amb el títol de “Mesquites, minarets i laïcitat” (versió en castellà):

Els països europeus, que censuren la falta de respecte als drets humans, també els violen

“La laïcitat és un combat. No només contra els que, convençuts del sentiment d’omnipotència de la seva fe, la volen imposar als altres, destruint així el pilar bàsic de la llibertat individual sobre la qual es fonamenta la civilització moderna, sinó també davant dels mateixos laics, que solen oblidar el respecte que es deu als creients de totes les confessions. Un combat exterior contra les temptacions totalitàries de les religions i interior davant de la intransigència respecte als altres. Aquesta és la situació en què es troba actualment Europa. El problema no és simple. Primer, perquè tots els països europeus tenen les seves tradicions i la seva història particular de gestió de les religions. I també perquè l’emergència d’una nova confessió, sobretot quan apareix com externa a la cultura del país, amb els seus hàbits i costums, com l’islam europeu, difícilment pot evitar ser percebuda com una amenaça identitària.

Instal·lat en aquesta incòmoda situació, l’islam europeu, que representa uns 15 milions de ciutadans, està, no obstant, en vies d’integració. A la pràctica, al convertir-se en ciutadans d’unes societats amb una tradició religiosa cristiana, els musulmans accepten adequar-se a les normes públiques i, en general, eviten contrariar amb signes externs agressius els hàbits mentals o fins i tot arquitectònics d’aquestes societats. Que se sàpiga, els minarets no han servit enlloc per a la crida del muetzí a l’oració. I, llevat dels moviments politicoreligiosos fanàtics molt minoritaris, o de certs imams ignorants i patològicament sexistes que pretenen dirigir la vida dels creients, els musulmans europeus creen un islam europeu tolerant, modern i desacomplexat, que les forces democràtiques laiques dels països musulmans observen amb força interès. Però aquesta integració es veu contrarestada per nombroses manipulacions.

Efectivament, els estats d’origen dels immigrants musulmans pretenen tenir alguna cosa a dir sobre la «representativitat» de la seva «comunitat religiosa» al país europeu d’acollida; d’aquí la seva ingerència sistemàtica i, com a conseqüència, la seva tendència a traslladar a Europa la competència que els oposa en el mateix si del món islàmic. I la situació es complica més encara quan alguns, com Aràbia Saudita, fan de l’exportació de la seva identitat religiosa, a base de milers de milions de dòlars, el seu principal instrument de política exterior. Això acaba sent infernal per als fidels musulmans que no volen més que viure la seva fe en la indiferència i la tranquil·litat, quan apareixen moviments terroristes que pretenen representar l’islam i, en nom seu, cometen crims abominables contra els europeus.

Aquí JA s’ha fet un pas més, ja que a Europa, aquests moviments reforcen fins i tot els partidaris de l’exclusió dels immigrants, els que, en nom de normes racistes, apel·len a la guerra de confessions i que, sent minoritaris, es poden convertir, com s’ha vist a França amb la pesta lepenista, en partits amb influència en l’opinió pública.Així doncs, no és sorprenent que assistim a enduriments de les postures identitàries, greus per a l’Estat de dret i la pau civil.

La votació suïssa sobre els minarets n’és l’exemple més caricaturesc: a falta de dissipar aquesta religió en la consciència dels seus adeptes, s’han prohibit els símbols en què es pot reconèixer. Vet aquí una conseqüència del malestar identitari provocat per la manipulació de l’islam a l’espai públic. Sumada a les excitacions identitàries promogudes pel Govern francès, que pretén fer-li la competència a l’extrema dreta, carregant contra els immigrants i els francesos de confessió musulmana, aquesta votació és el senyal d’una crisi profunda de la laïcitat europea. Posa de manifest que certs vells països democràtics europeus, que tan sovint censuren en les nacions no democràtiques l’absència de respecte als drets de l’home, els violen, en aquest cas «democràticament», a la mateixa Europa. Una variant del doble discurs que deslegitima per als no europeus la pretensió occidental de tenir el monopoli del dret i de la llibertat.

L’Estat suís no és culpable de l’augment de les miasmes pudents de la seva opinió pública; l’opinió pública francesa no és responsable del caràcter aventurat dels seus dirigents polítics, però, en els dos casos, la manipulació només és possible perquè la laïcitat va malament i no sabem com adaptar les institucions seculars en l’època del renaixement de les identitats confessionals.

És a dir, els europeus han de decidir entre construir una societat confessional on el cristianisme només accepti les altres creences segons les seves pròpies regles, cosa que suposaria una enorme regressió cultural, o bé establir un pacte laic on totes les confessions, confinades en l’àmbit privat, visquin en el respecte mutu, cosa que enforteix l’Estat de dret democràtic. Només aquesta via permetrà que Europa, sobretot si vol combatre els integrismes, recobri la seva vocació universal en la pràctica i no només en els discursos.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s