Arriba a Sant Andreu el 2on Cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda”

I recordeu que els dies 24 de gener i 1 de  febrer US HI ESPEREM !!!

Anuncis

El gran cercle caucasià, per Francisco Veiga

Aquest és un interessant article aparegut en El Periodico de Catalunya el passat 13 d’octubre on l’autor, Francisco Veiga, Professor d’Història Contemporània (UAB) i autor d’El desequilibri com a ordre (2009), fa un anàlisi sobre com l’acció conjunta de Rússia i Turquia en relació amb el Caucas sembla haver estat darrere del desglaç amb Armènia i del paper (o manca de paper) de la Unió Europea com a força catalitzadora del procés.

PutinErdoganAgo09“La normalització de relacions entre les repúbliques d’Armènia i Turquia ha estat saludada des de diversos mitjans emfatitzant les dificultats d’última hora, que eren les d’esperar. La diàspora armènia veu com se li doblega aquella palanca de poder que podia utilitzar en els països d’acollida: el record del genocidi del 1915. Però el Govern d’Erevan també sap que no pot desairar així com així una diàspora que compta amb més membres que ciutadans té la República, i una força econòmica i política gens menyspreable.

Pel que fa a Turquia, la dreta i ultradreta nacionalistes es posen les mans al cap davant la «traïció» del Govern islamista. Farien qualsevol cosa per enfonsar Erdogan, i és d’esperar que intentin sabotejar la solució al nus gordià xipriota, l’últim gran problema internacional que li queda a Ankara per complir les condicions de Brussel·les. No obstant, el Govern islamista moderat no ha parat de consolidar-se, batent l’oposició en el seu propi terreny. I complint de passada les condicions imposades per la UE en política exterior: una d’elles, la regularització de les relacions amb Armènia i l’obertura de la frontera.

Però el més important aquí és la visió de conjunt. Fa només dos anys, en aquestes mateixes dates, a Europa es considerava utòpica la represa de les relacions turco-armènies. Avui no només s’han restablert, sinó que sembla que de passada s’està a prop de resoldre el contenciós de l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan, un assumpte encara més espinós, que parteix d’una guerra entre els dos països entre el 1991 i el 1994.

Aquí ha passat alguna cosa: massa canvis en molt poc temps. Pel camí, un seguit de contactes secrets entre turcs, armenis i àzeris i una estranya guerra, la de Geòrgia contra Rússia, amb unes causes que no estan ni de bon tros clares. ¿On ha estat el fil conductor d’aquesta història? Malgrat la solemne presència de Solana a l’acte d’encaixada de mans final entre els ministres d’Exteriors Davutoglu i Nalbandian, la Unió Europea no ha estat la força catalitzadora del procés. Ni tan sols a través de l’Associació Oriental, posada en marxa el mes de maig passat a Praga i impulsada per Angela Merkel. Això tot just comença, i al Caucas tot va molt més ràpid.

La resposta sembla estar en l’acció conjunta de Turquia i Rússia, que d’una manera o una altra s’han posat d’acord en relació amb el Caucas, àrea d’influència comuna. Punt central ha estat la ruptura de l’aïllament d’Armènia, fins ara satèl·lit rus. Al seu torn, i gràcies a les pressions de Moscou, Erevan cedirà a Nagorno-Karabakh, amb la qual cosa Azerbaidjan mantindrà un tracte més relaxat amb Rússia. Tot plegat ha estat possible a partir que Geòrgia, vençuda a la guerra del 2008, ha quedat estratègicament fora de joc. Haurem d’esperar novetats a tota la zona. Armènia entrarà en el recorregut dels gasoductes i oleoductes, i també d’eixos de comunicació. Amb això s’evitarà un camí més llarg i complicat per Geòrgia. Així, el negoci dels hidrocarburs i el seu transport quedarà més concentrat en mans de russos, àzeris i turcs, amb la possible incorporació d’iranians.

En tot aquest joc, Turquia s’està erigint com a àrbitre enfront de les pretensions europees en aquella zona. I així guanya punts en el seu camí cap a la UE. Però hi ha una cosa que encara queda per ajustar en el puzle: la qüestió kurda. La solució, a gust d’Ankara, està en camí: la normalització de relacions amb Armènia possiblement portarà a les pertinents reclamacions de propietats dels expulsats l’any 1915 d’Anatòlia oriental. Avui, tot això pertany a la població local, majoritàriament kurda. D’aquí que la solució del problema que busca Erdogan passi per la defensa de l’status quo a canvi d’una renovada fidelitat política kurda. Sens dubte, al Caucas sud s’està operant un verdader reordenament general, i tots busquen matar els seus respectius pardals d’un sol tret”.

Crònica EN RUTA 2009: El retorn de l’Iconoclasta

KurdistanEl maig d’aquest any 2009, en Germán Aguilar va iniciar el seu viatge que el porta des de Barcelona fins a Sidney seguint els passos de la llegendària “Ruta de la Seda” des de Roma fins a Xi’an, i continuant per la “Ruta de les Espècies” fins a les Índies Orientals. Gràcies al seu bloc “El último bazar 3. El retorno del iconoclasta” podem descobrir, entre riures, anècdotes, sensibilitat  i  útils informacions el seu viatge per Turquia, el Kurdistan, el Caucas, el Kazakhstan, l’Uzbekistan, el Kirguizistan o la Xina (ara mateix es troba a Macao). Us convidem a llegir tot el seu relat però especialment dos apartats, el primer, el dedicat als visats que ens ofereix una informació actualitzada dels diferents tràmits a realitzar i el segon, el relat dedicat al Kurdistan:

“Entre el Tigris y el Éufrates los ríos de la babilonia bíblica, en el Kurdistán turco, aquí comienza el viaje real propiamente dicho. Aquí no llegan los autobuses de Politours ni Marsans, y aquí por cada kilómetro de carretera asfaltado hay dos de carretera en obras. La ruta de la seda atravesó estas tierras durante siglos, los caravanseraıs que aparecen esporádicamente en mitad de la nada, en paramos desolados, con sus formas puras y sin ventanas exteriores, cerrados en si mismos en torno a frescos patios porticados, así lo atestiguan.

Mi primera escala dentro del Kurdistán ha sido en el sobrecogedor monte Nemrut a más de 2.000 metros de altura sobre el nivel del mar. Aquí, un irrelevante gobernador local de un pequeño reino residual entre Romanos y Persas en un delirio de grandeza muy al uso entre sátrapas del tiempo (Antíoco I Epifanes) se equiparó a los dioses y mando construir un túmulo funerario en la cumbre de la montaña más alta de la región…”

El partit de futbol que va canviar (lleugerament) la història del Caucas

revista est'La Revista Est’ acaba de publicar el seu segon número. Aquesta revista nascuda fa pocs mesos per inciativa d’un grup d’estudiants de filologia eslava i enamorats de la cultura dels països de l’Est és un molt interessant espai on trobar articles d’actualitat, esdeveniments culturals, reflexions lingüístiques o articles d’anàlisi sobre la història dels països de l’Est… Un acostament des del respecte, l’estima i l’aprenentatge que de ben segur us interessarà…

En aquest número volem destacar especialment un article de l’Andrés Mourenza, periodista, autor del bloc “Notícias desde Turquia” i autor del llibre “Transcaucasia Exprés”, amb el títol “El partit de futbol que va canviar (lleugerament) la història del Caucas”, una interessant reflexió sobre les relacions entre els diferents veïns del Caucas, en concret entre Armènia i Turquia,  i els darrers moviment econòmics i polítics de la zona:

“Quan va sonar el xiulet de l’àrbitre, el xiulet inicial del partit de futbol que havia estat definit com un dels més importants dels últims anys, jo encara estava buscant un endoll pel meu ordinador. El trasto és un vell portàtil, producte nacional a prova de cops però de baixa autonomia, així que no podia fer altra cosa que trobar una presa elèctrica si volia informar sobre la trobada entre Armènia i Turquia. L’expectació era immensa: uns 200 periodistes havien arribat fins a Erevan per escriure sobre el partit i les noves relacions entre els dos països, però a la tribuna de premsa de l’estadi Hrazdan, construït el 1972, no hi havia pas més de deu endolls i tampoc hi havia prou cadires, però aquest obstacle es podia superar amb una mica de paciència…”

Crònica EN RUTA 2009: Cyclotherapy a Pakistan i la KKH

HUNZA“Recorrer la KKH por el lado pakistaní ha sido sin duda uno de los puntos fuertes del viaje. Nos hemos quedado prendados de las gentes del norte, de sus valles y de sus imponentes montañas.
Nos ha entristecido en cambio conocer in situ la tensión estúpida generada (una vez más) por la religión, y ver la situación de la mujer en la sociedad, totalmente desterrada de la calle. A medida que vamos bajando hacia el Punjab, el calor agobiante entra en escena. Los continuos cortes de electricidad, hacen que dormir sea aún más difícil, ya que no contamos ni con la ayuda de un mísero ventilador”.

Avui us voliem presentar un bloc i dues persones genials, l’Aitor i l’Iñigo de Gasteiz. Una gent compromesa, apassionada i divertida, del bo i millor del País Basc i això és dir molt… Des de fa força mesos estan recorrent en bicicleta la Ruta de la Seda i, setmana a setmana, ens presenten el relat del seu viatge en el bloc http://www.cyclotherapy.blogspot.com/.

Us convidem a compartir la seva experiència tot just ara que estan deixant enrere la Karakorum Highway i el Pakistan, un moment ideal per conèixer de primera mà les impressions i novetats sobre aquest país, els darrers fets viscuts a Xinjiang i descobrir les seves experiències al Kirguizistan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan, l’Azerbaijan, Geòrgia, el Kurdistan, Síria, Líban o Jordània.