“Em trobava assegut en una petita placeta al costat del Basar Taqi-Sarrafon de Bukhara i tres nois joves es van acostar per a practicar l’anglès. Parlàvem de tot una mica: del temps, de futbol, del que estava llegint, del que deia la guia, de música, del meu viatge, dels seus estudis, de les nostres famílies… I en una estona, ja rèiem i ens havíem agafat confiança.
Fou llavors, quan en Firuz, d’uns quinze anys i el més xerraire dels tres, em va preguntar: «Tu creus que els agradarà als americans el meu rostre…? Em sembla que odien els musulmans… oi ? El meu somni és marxar a treballar als Estats Units tan bon punt acabi d’estudiar… com ho veus…? No sóc pas gaire blanc, els agradaré…?»
El seu rostre tenia el color del coure, la pell d’un lluent color oliva, els ulls em miraven des del negre més brillant, amb penetrant bellesa, mentre les blanquíssimes dents il·luminaven les faccions anguloses que revelaven la seva ètnia tadjika.
La meva resposta fou sincera, però massa plena de frases diplomàtiques del tipus: «l’hospitalitat d’occident és molt diferent de la d’orient», «emigrar no deu ser gens fàcil» o «no hi ha tantes bones feines» i la conversa va continuar girant al voltant de les esperances i de les oportunitats. Més tard, mentre despreocupadament xerràvem tot rient, dintre meu un núvol de tristor es feia lloc… Les tasses de te continuaven acompanyant-nos i la brisa ens xiuxiuejava l’esperança d’un capvespre menys càlid.
Aquella calorosa nit d’agost a l’Uzbekistan, mentre escrivia el meu quadern de viatge, les il·lusions d’en Firuz van fer néixer aquesta exposició “Mirades de la Ruta de la Seda“. Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d’altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, uzbeks, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència.Imatges de dones, homes i infants que formen part de la meva vida i que m’han fet aprendre a viure-la, a estimar-la, a estimar-los. Persones llunyanes en la distància, però pròximes en la Humanitat. Vull creure que és així…”
“Recorrer la KKH por el lado pakistaní ha sido sin duda uno de los puntos fuertes del viaje. Nos hemos quedado prendados de las gentes del norte, de sus valles y de sus imponentes montañas.
Amu Daria 
