MES AYNAK. A molt pocs de vosaltres us sonarà aquest nom. Efectivament, ningú sabia de la seva existència fins que unes prospeccions mineres al cor de l´Afganistan, a un altiplà fred i desèrtic a mes de 2.000 m d´altitut, van donar amb les seves restes l’any 2010.
El conjunt monàstic del Mes Aynak ha estat la troballa de l’arqueologia moderna mes important dels últims anys a l’Afganistan. Es tracta d’un conjunt de estupes i nínxols amb representacions del Buda datat al segle IV de la nostra era fonamental per la reconstrucció del teixit de camins que cobrien Àsia Central i que ara coneixem com la Ruta de la Seda. Un lloc que indubtablement va servir com a trampolí al budisme en el seu camí cap a la Xina a l’alta edat mitjana. Poc més es pot saber ja que poc més s’ha publicat, i poc més ha transcendit als mitjans de comunicació.
No obstant això, el jaciment i l’excavació van néixer condemnats. La companyia multinacional xinesa MCC propietària de l’explotació del jaciment va concedir 3 anys als arqueòlegs perquè desenvolupesin els seus treballs de camp abans de procedir a la total demolició.
Una notícia que als amants de la ruta de la seda ens entristeix profundament.
Enrere van quedar els anys en què els romàntics exploradors descobrien jaciments i els portaven a la portada del National Geographic, temps en què les institucions i els governs prenien partit per la conservació d’aquests jaciments com a part fonamental del seu passat i la seva identitat nacional.
Així, troballes com la ciutadella dels Inques de Machu Pichu, o les tombes de la vall dels reis despertaven l’entusiasme entre la comunitat científica, la societat civil de mig món i els governs de joves nacions descolonitzades com Perú o Egipte.
Hiram Bingham, Howard Carter ocupaven portades als diaris de Londres, París, Viena, Berlín o Washington i eren tan coneguts com avui ho poden ser Paris Hilton, Belén Esteban o Coto Matamoros.
El temps va donar la raó als conservacionistes i va demostrar com aquests jaciments ben gestionats contribuirien en el futur d’una manera determinant en el desenvolupament no només de les economies locals, sinó en el desenvolupament dels propis estats gràcies al fenomen turístic.
Avui les coses han canviat molt des de fa 100 anys. La ciència, l’educació i l’arqueologia han estat desterrades dels mitjans de comunicació que ara s’han convertit en un circ mediàtic de esperpèntiques varietats, de monumentalització de la banalitat, de la propaganda política més xabacana i l’enaltiment dels interessos dels accionistes . El neoliberalisme transnacional no entén de llegat, ni d´història. El capitalisme transnacional només entén d’accionistes i dividends. I la en altres temps socialista Xina ara ha decidit pujar al carro de la indústria financera. L’herència budista només interessa quan es pot comercialitzar com a atracció de fira entre les hordes de turistes xinesos, tal i com succeeix a Leshan, Mogao o Longmen. Quan aquesta explotació es preveu complexa, llavors manen els parquets i la cotització del coure.
Possiblement la nostra sigui la mes gran civilització tecnològica de la història, però també la més bàrbara, cafre i idiota, sens cap dubte.
Des Amudaria us volem demanar un segon del vostre temps perquè doneu el vostre suport a aquesta recollida de signatures per fer canviar de parer al president de Afaganistán:
http://www.change.org/petitions/president-hamid-karzai-prevent-destruction-of-ancient-site-of-mes-aynak-the-environmental-damage-3
Podeu veure imatges del lloc al següent enllaç:
http://www.google.es/search?q=mes+aynak&hl=ca&tbo=d&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=XiSyUL3bPKqL4gT8woHwAg&ved=0CAcQ_AUoAA&biw=1280&bih=685
I en aquesta pàgina trobareu més informació del projecte d´un documentalista que preveu rodar un reportatge per mostrar al món el que es destruirá en aquesta intervenció:
http://www.kickstarter.com/projects/472409280/the-buddhas-of-mes-aynak
Article relacionat:
http://asiasociety.org/blog/asia/afghanistans-cultural-heritage-risk-again
No puc acabar un article que parla de la destrucció del patrimoni sense recordar que a la nostra “modèlica” ciutat de Barcelona, en el moment present, les coses no es fan massa millor.
A la zona d’actuació de l’AVE de la Sagrera han aparegut fins a 10 jaciments arqueològics de diferent importància, datables des de l’edat del bronze fins al segle XVII.
Potser el més rellevant històricament un hipogeu amb un enterrament de més de 200 cossos del neolític (3.000 aC), segons la cap del departament d’arqueologia “únic a Europa”. Un sepulcre intacte d’uns barcelonins que van viure aquí fa més de 5.000 anys.
I potser la troballa més rellevant arquitectònicament parlant per la seva espectacularitat, una vila romana del segle primer de la nostra era d’una extensió descomunal i que disposava d’un gran conjunt termal.
La màxima responsable del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona, la senyora Carme Miró sol dir en les seves conferències per justificar l’actitud tan agresiva de l’ajuntament que “no es pot conservar tot”. Home, d’acord que no es pot conservar tot, però és que en aquest cas en tota l’actuació de la Sagrera no està previst conservar “in situ” res de res de cap dels deus jaciments.
Particularment dramàtic és el cas de la vil · la romana que no ocupa ni el traçat de les vies ni el cos de l’estació sinó uns simples accessos, i que malgrat tot es destruirà per complet (ja es va destruir una part fa uns mesos).
El màxim responsable de patrimoni de l’Ajuntament ho sol justificar argumentant que la vil.la romana “té valor documental però no pas valor patrimonial”.
Com sembla que el màxim responsable de Patrimoni de l’Ajuntament ha oblidat els requisits que un bé immoble ha de reunir per considerar-ho patrimonial, li recordaré que un bé patrimonial pot tenir diferents components (segons el pare del conservacionisme modern Alois Riegl i segons el meu professor de composició arquitectònica a la facultat d’Arquitectura de Barcelona):
1. – Valor artístic-arquitectònic (que el bé serveixi d’exemple a l’expressió artístic-arquitectònica de determinat moment o moviment)
2.- valor d’antiguitat (que per la seva antiguitat sigui un bé únic o bé hagin pocs exemples visitables de similars característiques en similar estat de conservació en l´area inmediàta),
3.- valor històric per a la memòria (que en el seu si hagi esdevingut un fet rellevant per a la història, o serveixi per explicar o exemplificar un moment del passat històric o una etàpa del passat),
4.- valor tecnològic (que en la seva execució s’hagin empreat tècniques noves en la seva època, o que el be serveixi per explicar la tecnologia d´un moment històric),
5.-valor social (que els veïns apreciïn aquest bé com rellevant per a la seva comunitat)
En aquest cas aquest bé compliria els punts 2 i 5 en la seva totalitat, i segurament en diferent grau també podia acomplir en diferent percentatge els punts 1, 3 i 4.
En definitiva que quan els diners escassejan (i en això ho tenim tot en comú amb l’Afganistan), les coses s’acaben per fer de la pitjor manera possible. D’aquí a 100 anys o potser abans, un cop l’emblemàtica estació hagi esdevingut completament obsoleta (recordem que la terminal A de l´aeroport nomès ha requerit 20 anys per a la seva obsolescència), nostres néts ens recordaran quan s’hagin de conformar amb una barata reproducció hologràfica.
Puede leer este artículo en castellano en:
http://ultimobazar.wordpress.com/2012/11/25/mes-aynak/
Amu Daria 