En bici de Figueres a Pequín per trobar la font del riure

Avui volem compartir l’entrevista que va fer l’Emma Tramullas a El Periódico el passat 22 d’octubre a Àngel Amieva, un còmic sobre rodes que al març sortirà en bici de Figueres rumb a Pequín per trobar la font del riure:

«Hi ha qui diu que estic sonat, però jo no crec en els impossibles. ¿Què és més difícil: guanyar un campionat d’arts marcials xineses als xinesos o arribar a Pequín en bici? Doncs jo el primer, ja ho he fet», diu Ángel, el figuerenc que va ser campió del món de wushu (kung-fu) el 1990.

 -No és el primer a qui se li acut anar a la Xina en bicicleta.

-La tira de gent està viatjant en bicicleta, no ja a Pequín, sinó donant la volta al món. Però jo no faig només cicloturisme. El meu viatge té dos objectius: l’humanitari, que és repartir somriures pel món, i fer un estudi sobre l’art del riure.

 –Als 20 anys era esportista d’elit i als 40 és pallasso. Déu n’hi do quin salt.

-El 1992 vaig deixar la competició per especialitzar-me en esgrima teatral. Vaig crear la companyia Capa i Espasa i feia coreografies de lluita, però necessitava coneixements actorals i em vaig formar com a actor. Després vaig estar fent gires pel món amb la companyia Yllana de Madrid.

-¿D’on li ve la vis còmica?

-El clown no me’l van ensenyar, és innat. El meu germà bessó està fent de pallasso a Las Vegas amb el Cirque du Soleil. El clown es porta a l’ADN, si no, no s’explica.

-De petits devien ser la pera.

-Érem uns gamberros. Ens deien Zipi i Zape.

-Sempre ha sigut un tipus graciós.

-A les competicions de kung-fu hi anava rient. Veia els competidors en un racó, en posició de ioga, concentrant-se, i jo em pixava de riure. Així canalitzava els nervis.

-S’ha de tenir humor per fer 13.000 quilòmetres en bici.

-Aquest viatge dóna sentit a tot el que he fet en 43 anys de vida. No sóc un llunàtic que puja a una bici. Practico esports de resistència, sé el que es pateix i no em fa por enfrontar-me a un públic hostil que passi de mi. Conec la sensació.

 -Millor. Ha de travessar l’Afganistan.

-M’han recomanat que no el trepitgi. De l’Iran passaré a Turkmenistan, creuaré els països exsoviètics i d’allà saltaré a la Xina, evitant l’Afganistan i la serralada de l’Himàlaia.

-¿Com es prepara un viatge així?

-Faig tirades de 150 quilòmetres diaris en bici, però res et prepara per a una travessia així; per fer aquest viatge t’hi prepara fer el viatge.

-¿Què s’endú?

-Vaig amb una bicicleta que, amb les alforges, pesarà entre 45 i 50 quilos.

-¿I què hi ha a les alforges?

-Tenda, sac de dormir, fogó, paella, roba (poca), farmaciola, GPS, telèfon, carregador de bateries solar… i el portàtil, per anar escrivint al bloc de www.rodaclown.org.

 -¿I la roba de clown?

-Ha de cabre a les alforges. ¡No puc endur-me uns sabatots de pallasso! No tinc escenografia i sovint no podré endollar la música. Hauré de fer virgueries perquè surti un espectacle amb cara i ulls. No es tracta de quatre malabars. Vull estudiar l’art del riure sobre el terreny, buscar què és el que ens fa riure, on i per què.

-¿Surt amb alguna idea prèvia?

-L’slapstick o comèdia de garrotades pot funcionar arreu del món.

-¿Per què?

-El tema de les trompades i caigudes agrupa els conceptes més importants que ens fan riure: sorpresa i inferioritat. Homer Simpson és tonto, Mr. Bean és tonto. Són personatges intel·lectualment inferiors i a l’espectador li agrada sentir-se superior al que veu en escena. Tot això ens fa riure.

-S’està posant molt profund. Faci una mica de broma, per favor.

-¡Està entrevistant per telèfon un paio que fa humor gestual! ¿Li faig una broma de mim a distància?

-D’acooord. ¿I quin és el pla? ¿Arribar a un poble i posar-se a actuar?

-En el projecte hi col·labora l’associació Reír (Recursos Educatius per a la Infància en Risc), que està en contacte amb oenagés que treballen amb població en risc d’exclusió en els 13 països per on passo. Ells convocaran la gent perquè quan arribi pugui fer el xou. I si passo per un poble i el veig molt trist, també em posaré a actuar.

-¿Què li fa més por?

-Els bojos al volant. També sé que m’estafaran i em robaran.

-¿Té una bateria d’acudits per seduir els policies de frontera?

-¿Què passa si un policia uniformat topa amb un pallasso? Vull provar què passa si la policia d’un país exsoviètic em demana 50 dòlars i jo reacciono amb humor. Potser em claven una pallissa i acabo al calabós.

Eurasiática, revista online sobre Asia Central

Ja fa uns mesos que va néixer “Eurasiática, revista online sobre Asia Central” editada amb el suport de la nostra associació amiga Sumalak (Asociación Hispano-Kirguís) amb seu a Madrid que ha rebut el recolzament de les Beques Ruy de Clavijo 2011 per la seva realització i volem aprofitar aquesta entrada per felicitar al seu director Luís Sánchez i a tots els seus col·laboradors: Ramón Couto, Altinay Baibekova, Anastasia Dziadevich, Victoria Soloshina o Nicolás de Pedro per aquesta fantàstica iniciativa.

Ja en el primer número la revista, on es va fer una presentació dels seus objectius: “informar sobre l’actualitat i les realitats d’Àsia Central, i convertir-se en un punt de reunió per a totes aquelles persones interessades en la regió”, van tenir la gentilesa de reservar-nos un espai per donar a conèixer Amu Daria i ara us volem encoratjar a col·laborar amb aquest projecte amb els vostres articles, reflexions o experiències sobre Àsia Central que de ben segur seran benvinguts, només cal escriure a info@eurasiatica.eu

“¡Ah! ¿Otra vez Europa!” Reflexions d’Orhan Pamuk

El pasat diumenge 9 de gener del 2011, l’escriptor turc i Premi Nobel Orhan Pamuk feia una interessat reflexió sobre Turquia i Europa en l’article “¡Ah! ¿Otra vez Europa!” que us convidem a llegir:

“El sueño de formar parte de Occidente se está desvaneciendo para Turquía. Es una nación dinámica con una sociedad civil fuerte y que observa cómo la UE está cada vez más confundida sobre sus problemas internos “

En los libros de texto de cuando yo era niño, en los años cincuenta y sesenta, Europa era una tierra de promesa y de leyenda. Es cierto que, al construir su nueva república sobre las ruinas del Imperio Otomano, que había quedado aplastado y fragmentado en la I Guerra Mundial, Mustafá Kemal Ataturk luchó contra el Ejército griego, pero después, con el apoyo de sus propios militares, introdujo numerosas reformas de modernización social y cultural que no eran antioccidentales sino todo lo contrario. Para dar legitimidad a dichas reformas, que contribuyeron a reforzar a las clases dirigentes del nuevo Estado turco (y fueron objeto de contención en Turquía durante los 80 años siguientes), nos pidieron que adoptáramos e incluso imitáramos un sueño europeo occidentalista y lleno de optimismo.

Los manuales escolares de mi niñez eran textos diseñados para enseñarnos por qué había que trazar una línea entre Estado y religión, por qué había sido necesario cerrar las logias de los derviches y por qué habíamos tenido que abandonar el alfabeto árabe para adoptar el latino y, al mismo tiempo, estaban llenos de preguntas que pretendían desentrañar el secreto del poder y el éxito de Europa. “Describe los fines y los resultados del Renacimiento”, preguntaba el profesor en el examen. “Si en nuestro suelo hubiera tanto petróleo como en los países árabes, ¿seríamos tan ricos y modernos como los europeos?”, decían los más ingenuos de mis condiscípulos.

En mi primer año de universidad, cuando surgían en clase esas preguntas, todo el mundo se preguntaba, preocupado, por qué “nunca tuvimos una Ilustración”. El pensador árabe del siglo XIV Ibn Haldun decía que las civilizaciones en declive se mantenían vivas imitando a sus vencedores. Como los turcos no han sido jamás colonizados por una potencia extranjera, la tendencia a “venerar Europa” o “imitar a Occidente” nunca ha tenido los matices condenatorios y humillantes que describen Franz Fanon, V. S. Naipaul o Edward Said; mirar hacia Europa era un imperativo histórico o incluso una cuestión técnica de adaptación.

Pero ahora este sueño de una Europa maravillosa, que era tan poderosa que incluso nuestros pensadores y políticos más antioccidentales creían secretamente en ella, se ha desvanecido. Tal vez sea porque Turquía ya no es tan pobre como antes. O quizá porque ya no es una sociedad campesina gobernada por el Ejército, sino una nación dinámica con una sociedad civil fuerte… Y en los últimos años, por supuesto, ha influido el hecho de que se hayan frenado las negociaciones entre Turquía y la Unión Europea sin que haya una solución a la vista. Ni en Europa ni en Turquía existe una esperanza realista de que se produzca la incorporación a la UE en un futuro próximo. Reconocer que hemos perdido esta esperanza sería tan demoledor como ver que las relaciones con Europa se rompen por completo, por lo que nadie ha tenido valor ni para pronunciar esas palabras.

Que Turquía y otros países no occidentales están desencantados con Europa es algo que sé por experiencia propia, por mis viajes y conversaciones. Una de las principales causas de tensión entre Turquía y la UE fue sin duda la alianza establecida por un sector del Ejército turco y varios grandes grupos de comunicación con los partidos políticos nacionalistas, con el consiguiente éxito de su campaña para sabotear las negociaciones de ingreso.

Esa misma iniciativa es la que desencadenó la persecución que sufrimos muchos escritores, yo incluido, y provocó los tiroteos contra otros y el asesinato de misioneros y sacerdotes cristianos. Además están las reacciones emocionales, cuya importancia se comprende sobre todo si se piensa en el ejemplo de Francia: durante el pasado siglo, sucesivas generaciones de la élite turca han seguido el modelo francés y se han inspirado en su interpretación del laicismo y en su forma de entender la educación, la literatura y las artes… Por eso, que Francia se haya convertido, en los últimos cinco años, en el país que con más vehemencia se opone a que Turquía entre en Europa ha sido tremendamente decepcionante y desgarrador.

Sin embargo, la mayor desilusión en los países no occidentales, y en Turquía, la constituyó la participación de Europa en la guerra de Irak. El mundo vio cómo Bush engañaba a Europa para que se uniese a esa guerra cruel e ilegítima y cómo Europa se había mostrado muy dispuesta a dejarse engañar.

Al observar el panorama de Europa desde Estambul o más allá, lo primero que se ve es que Europa (como la Unión Europea) está confundida sobre sus problemas internos. Es evidente que los pueblos europeos tienen mucha menos experiencia que los americanos en vivir con personas que tienen una religión, una piel y una identidad cultural diferentes de las suyas, y que no acogen de buen grado la perspectiva; esa resistencia hace que los problemas internos de Europa sean más difíciles de resolver. Los recientes debates sobre integración y multiculturalismo en Alemania son un buen ejemplo.

A medida que se intensifique y se extienda la crisis económica, es posible que Europa se vuelva sobre sí misma y logre así posponer la lucha para proteger lo “burgués”, en el sentido que da Flaubert al término, pero eso no resolverá el problema. Cuando veo Estambul, que cada año es un poco más compleja y cosmopolita, y que ya atrae a inmigrantes de todos los rincones de Asia y África, no me cuesta nada llegar a esta conclusión: no es posible mantener indefinidamente fuera de Europa a los asiáticos y africanos pobres, desempleados e indefensos que buscan nuevos lugares para vivir y trabajar. Construir muros más altos, endurecer los requisitos para los visados y aumentar el número de barcos que patrullan las fronteras son medidas que solo servirán para aplazar el momento de la verdad. Y lo peor es que la política anti-inmigración y los prejuicios están destruyendo ya los valores fundamentales que constituyen la esencia de Europa.

En los libros de texto de mi infancia turca no se hablaba de democracia ni de los derechos de las mujeres, pero en los paquetes de Gauloises que fumaban (o eso creíamos) los intelectuales y artistas franceses, estaban impresas las palabras “liberté, égalité, fraternité”, y esos paquetes tenían una gran circulación. Fraternité se convirtió en el símbolo del espíritu de solidaridad y resistencia que promovían los movimientos de izquierda. Sin embargo, mostrarse hoy crueles ante los sufrimientos de los inmigrantes y las minorías y hostigar a los asiáticos, africanos y musulmanes que están viviendo con dificultad en las periferias de Europa -incluso culpándolos de todos los males- no es “fraternidad”.

Es comprensible que Europa sufra ataques de ansiedad e incluso pánico en su intento de proteger sus grandes tradiciones culturales, beneficiarse de las riquezas que busca con codicia en el mundo no occidental y conservar las ventajas obtenidas a lo largo de tantos siglos de lucha de clases, colonialismo y guerras intestinas. Ahora bien, para protegerse ¿es mejor que Europa se vuelva sobre sí misma, o tal vez debería recordar sus valores esenciales que en otro tiempo la convirtieron en el centro de gravedad de todos los intelectuales del mundo?

Orhan Pamuk, escritor turco, premio Nobel de Literatura 2006, es autor, entre otros, de El libro negro, Me llamo Rojo y Estambul. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

Kirguizistan després de les eleccions: Una reflexió de Nicolás de Pedro

I seguint les reflexions de l‘article escrit per Núria Borràs la setmana passada en aquesta web avui us volem presentar a  Nicolás de Pedro expert en Àsia Central i professor de postgrau a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid, investigador del CIDOB,  membre col.laborador del Opex (Fundació Alternatives) i del Grup de Treball d’experts del EUCAM (FRIDE & CEPS) i a més  autor, entre altres de “La seguretat a Àsia central i els seus dilemes”, “Les democràcies simulades, el malestar social i la rivalitat geopolítica a Àsia central” o “El conflicte de Xinjiang: la minoria uigur i la política de Pequín”.

El CIDOB (Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona) elabora periòdicament  els Dossiers CIDOB i l’any passat va publicar un dedicat al Kirguizistan. A més, també elaboren el que anomenen Notes Internacionals CIDOB, articles en profunditat – amb informacions complementàries que l’acompanyen- i que són un interessant anàlisi socio-polític de la realitat d’alguns països i conflictes… El mes de novembre passat, tot just després de la realització de les eleccions generals al Kirguizistan, en Nicolás de Pedro va elaborar una d’aquestes notes amb el títol Kirguizstán después de las elecciones: ¿Lo peor está por ocurrir? i avui us voliem convidar a la seva lectura:

“Kirguizstán sigue inmerso en una crisis profunda. Las dificultades para formar un nuevo Gobierno, la debilidad institucional, la deriva nacionalista y el conflicto étnico latente en el sur amenazan con quebrar el país. Las elecciones parlamentarias del 10 de octubre de 2010 transcurrieron en un clima tranquilo y, de las celebradas en Asia Central, han sido las primeras reconocidas como verdaderamente “libres y limpias”. No obstante, los resultados han creado un panorama complicado y de difícil gestión, tanto por la fragmentación –es necesario el acuerdo de al menos tres de los cinco partidos que han obtenido representación en la Jogorku Kenesh– como, sobre todo, por la posibilidad de que se constituya un Gobierno de carácter nacionalista y con la intención de revocar la Constitución aprobada en junio…” (llegir tot el dossier)

Àsia Central: caiguda i declivi

L’últim informe d’International Crisis Group analitza l’erosió de les infraestructures als cinc “stans”, Turkmenistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan i Tadjikistan, gairebé 20 anys després de la seva independència.

Segons aquest informe, carreteres, hospitals, escoles, centrals elèctriques… i la última generació d’especialistes soviètics capacitats està desapareixent. Els règims que han agafat els respectius poders han fet poc esforç per mantenir o reemplaçar la infraestructura bàsica del país i els fons assignats a aquest fi han estat consumits per la corrupció.

Els països més pobres, Tadjikistan i Kirguizistan, es troben en una situació desesperada: els seus propis especialistes ja alerten que en 5 o 10 anys no hi haurà mestres per als seus fills, ni metges per tractar els malalts, mentre que els talls del subministrament elèctric durant més de 12 hores diàries són una constant.

Uzbekistan i Turkmenistan corren en la mateixa direcció, encara que mostrin una falsa realitat amb declaracions públiques extravagants i monumentals edificis de marbre blanc. Inclús al Kazakhstan, alerten sobre deficiències en la infraestructura de transport i en la formació de quadres tècnics.

Només l’esforç dels propis governs, dels països donants -Rússia i Xina- i de la comunitat internacional per modernitzar la infraestructura centre asiàtica i eradicar la corrupció, pot evitar que aquesta ja per sí inestable regió decaigui cap al col·lapse, les tensions i el caos, com ja ha passat recentment al Kirguizistan.

Autora: Núria Borràs, tècnic especialista en cooperació internacional i autora del bloc “Pels camins del món”. Ha col·laborat en la revista de viatges  Altaïr, Lonely Planet Magazine,   Fronteras de Papel i el portal de viatges Viamedius, a més de ser co-autora (amb en Lluís Bono) de la web “Més Enllà” on trobar moltes i interessants recomanacions i informacions sobre països i cultures d’arreu del món.

Foto cedida per German Aguilar, El Último Bazar.

El gran cercle caucasià, per Francisco Veiga

Aquest és un interessant article aparegut en El Periodico de Catalunya el passat 13 d’octubre on l’autor, Francisco Veiga, Professor d’Història Contemporània (UAB) i autor d’El desequilibri com a ordre (2009), fa un anàlisi sobre com l’acció conjunta de Rússia i Turquia en relació amb el Caucas sembla haver estat darrere del desglaç amb Armènia i del paper (o manca de paper) de la Unió Europea com a força catalitzadora del procés.

“La normalització de relacions entre les repúbliques d’Armènia i Turquia ha estat saludada des de diversos mitjans emfatitzant les dificultats d’última hora, que eren les d’esperar. La diàspora armènia veu com se li doblega aquella palanca de poder que podia utilitzar en els països d’acollida: el record del genocidi del 1915. Però el Govern d’Erevan també sap que no pot desairar així com així una diàspora que compta amb més membres que ciutadans té la República, i una força econòmica i política gens menyspreable.

Pel que fa a Turquia, la dreta i ultradreta nacionalistes es posen les mans al cap davant la «traïció» del Govern islamista. Farien qualsevol cosa per enfonsar Erdogan, i és d’esperar que intentin sabotejar la solució al nus gordià xipriota, l’últim gran problema internacional que li queda a Ankara per complir les condicions de Brussel·les. No obstant, el Govern islamista moderat no ha parat de consolidar-se, batent l’oposició en el seu propi terreny. I complint de passada les condicions imposades per la UE en política exterior: una d’elles, la regularització de les relacions amb Armènia i l’obertura de la frontera.

Però el més important aquí és la visió de conjunt. Fa només dos anys, en aquestes mateixes dates, a Europa es considerava utòpica la represa de les relacions turco-armènies. Avui no només s’han restablert, sinó que sembla que de passada s’està a prop de resoldre el contenciós de l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan, un assumpte encara més espinós, que parteix d’una guerra entre els dos països entre el 1991 i el 1994.

Aquí ha passat alguna cosa: massa canvis en molt poc temps. Pel camí, un seguit de contactes secrets entre turcs, armenis i àzeris i una estranya guerra, la de Geòrgia contra Rússia, amb unes causes que no estan ni de bon tros clares. ¿On ha estat el fil conductor d’aquesta història? Malgrat la solemne presència de Solana a l’acte d’encaixada de mans final entre els ministres d’Exteriors Davutoglu i Nalbandian, la Unió Europea no ha estat la força catalitzadora del procés. Ni tan sols a través de l’Associació Oriental, posada en marxa el mes de maig passat a Praga i impulsada per Angela Merkel. Això tot just comença, i al Caucas tot va molt més ràpid.

La resposta sembla estar en l’acció conjunta de Turquia i Rússia, que d’una manera o una altra s’han posat d’acord en relació amb el Caucas, àrea d’influència comuna. Punt central ha estat la ruptura de l’aïllament d’Armènia, fins ara satèl·lit rus. Al seu torn, i gràcies a les pressions de Moscou, Erevan cedirà a Nagorno-Karabakh, amb la qual cosa Azerbaidjan mantindrà un tracte més relaxat amb Rússia. Tot plegat ha estat possible a partir que Geòrgia, vençuda a la guerra del 2008, ha quedat estratègicament fora de joc. Haurem d’esperar novetats a tota la zona. Armènia entrarà en el recorregut dels gasoductes i oleoductes, i també d’eixos de comunicació. Amb això s’evitarà un camí més llarg i complicat per Geòrgia. Així, el negoci dels hidrocarburs i el seu transport quedarà més concentrat en mans de russos, àzeris i turcs, amb la possible incorporació d’iranians.

En tot aquest joc, Turquia s’està erigint com a àrbitre enfront de les pretensions europees en aquella zona. I així guanya punts en el seu camí cap a la UE. Però hi ha una cosa que encara queda per ajustar en el puzle: la qüestió kurda. La solució, a gust d’Ankara, està en camí: la normalització de relacions amb Armènia possiblement portarà a les pertinents reclamacions de propietats dels expulsats l’any 1915 d’Anatòlia oriental. Avui, tot això pertany a la població local, majoritàriament kurda. D’aquí que la solució del problema que busca Erdogan passi per la defensa de l’status quo a canvi d’una renovada fidelitat política kurda. Sens dubte, al Caucas sud s’està operant un verdader reordenament general, i tots busquen matar els seus respectius pardals d’un sol tret”.

Els tres èxodes d’Emilia

“En Chitá, en Siberia Oriental, a más de 6.000 kilómetros de Moscú, vive Emilia Falcón. Tiene 79 años y llegó a lo que entonces era la URSS en 1937, entre los niños evacuados de la guerra civil española. De los casi tres mil “niños de la guerra” refugiados en la Unión Soviética, hoy quedan en Rusia menos de 170. De ellos, Emilia es la que reside más alejada de su país natal, en una región que ha sido destino tradicional de exiliados y presos.

Nacida en Gijón en 1930, Emilia llegó a Chitá en 2001 desde Uzbekistán. Ese éxodo -el tercero- se acumulaba al de la Guerra Civil y al de la Segunda Guerra Mundial, y fue la consecuencia de la desintegración de la Unión Soviética, ya que cuando ese Estado desapareció, la asturiana residía en Samarcanda y esa circunstancia la metamorfoseó de ‘ciudadana de la URSS’ en ‘ciudadana de Uzbekistán’. Al reducirse las perspectivas de futuro para los hijos y nietos, la familia optó por trasladarse a Rusia. Leonid, el yerno de Emilia, encontró trabajo en una imprenta de Chitá y allí fueron…”

Fa uns dies en el suplement del diumenge 13 de setembre del diari El País es va poder llegir un interessant article amb el títol “Los tres éxodos de Emilia”  sobre la vida d’Emilia Falcón, una “nena de la guerra”, exiliada d’Espanya durant la guerra cívil i acollida l’any 1937 a la URSS. La periodista Pilar Bonet ens relata la seva història per diferents ciutats soviètiques com Leningrad, Moscou, Chitá o Samarcanda, on va viure força anys, una ciutat que va acollir més de cents infants espanyols fugint de la bogeria de la guerra. Podem llegir un extracte d’aquest article en el següent enllaç.

Anatolia, murmuris del passat

La Revista Fronteras de Papel – una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- ha tret un nou número. Aquest cop ens podem delectar amb articles sobre Hong Kong o el Gran Canó del Colorado o informacions sobre Irlanda, Viena, les destinacions d’Air France o les imatges del gran paisatgista nord-americà Thomas Moran.

Especialment us volem convidar a gaudir de les paraules i les meravelloses fotografies d’en Joan Biosca que trobem a l’article: “Anatolia, murmullos del pasado“, una galeria d’imatges plena de sentiments que ens descobrirà un altre rostre d’Àsia Menor:

“Repiqueteo de martillos sobre yunques; arrullos de palomas bajo soportales antiguos; olor de humo de carbón y cordero sobre las brasas; sonrisas que aparecían sin previo aviso; sabor dulzón de tabaco tragado desde una narguile; empalagosos dulces de miel y pistacho; ardor en la garganta y el estómago, producto de la condimentada comida; susurros de campesinos y pastores jubilados mientras jugaban calladamente al ajedrez; ecos perdidos en…”

 

El barri històric dels uigurs de Kashgar serà demolit, oficialment per por dels terratrèmols

Adrián Foncillas, corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la Xina i autor del bloc Ombres Xineses ha publicat fa pocs dies, en concret el passat 2 de setembre, un interessant article sobre la situació que es viu actualment en el barri històric de Kashgar -habitat majoritàriament per l’ètnia uigur -. Un barri, joia de l’arquitectura urbana de l’Àsia Central, que està desapareixen sota les maquines excavadores i la piqueta de la “modernització” de la Xina. Us deixem amb les paraules i reflexions d’aquest article:

“Alim castiga el coure amb martells i cisells fins que el converteix en gots o teteres, igual que han fet les vuit generacions de la seva família. Viu a la mateixa casa del barri vell de Kashgar que les sis precedents. Explica amb orgull que el seu fill adolescent ja està preparat per prendre’n el relleu, però se li entela l’expressió quan assenyala el taller, un cobert adossat a casa seva: «Aquí me’n va ensenyar el meu pare, i fins aquí s’acosten els veïns. El meu fill haurà d’obrir una botiga impersonal, on no coneixerà els compradors». Aviat hauran de fer les maletes…”

El partit de futbol que va canviar (lleugerament) la història del Caucas

La Revista Est’ acaba de publicar el seu segon número. Aquesta revista nascuda fa pocs mesos per inciativa d’un grup d’estudiants de filologia eslava i enamorats de la cultura dels països de l’Est és un molt interessant espai on trobar articles d’actualitat, esdeveniments culturals, reflexions lingüístiques o articles d’anàlisi sobre la història dels països de l’Est… Un acostament des del respecte, l’estima i l’aprenentatge que de ben segur us interessarà…

En aquest número volem destacar especialment un article de l’Andrés Mourenza, periodista, autor del bloc “Notícias desde Turquia” i autor del llibre “Transcaucasia Exprés”, amb el títol “El partit de futbol que va canviar (lleugerament) la història del Caucas”, una interessant reflexió sobre les relacions entre els diferents veïns del Caucas, en concret entre Armènia i Turquia,  i els darrers moviment econòmics i polítics de la zona:

“Quan va sonar el xiulet de l’àrbitre, el xiulet inicial del partit de futbol que havia estat definit com un dels més importants dels últims anys, jo encara estava buscant un endoll pel meu ordinador. El trasto és un vell portàtil, producte nacional a prova de cops però de baixa autonomia, així que no podia fer altra cosa que trobar una presa elèctrica si volia informar sobre la trobada entre Armènia i Turquia. L’expectació era immensa: uns 200 periodistes havien arribat fins a Erevan per escriure sobre el partit i les noves relacions entre els dos països, però a la tribuna de premsa de l’estadi Hrazdan, construït el 1972, no hi havia pas més de deu endolls i tampoc hi havia prou cadires, però aquest obstacle es podia superar amb una mica de paciència…”