Crònica EN RUTA 2008: "El Panda, un símbol a protegir"

¿Los pandas son osos?

Durante años los científicos se han preguntado si los pandas son osos, mapaches o una especie aparte. El estudio de su ADN ha confirmado la relación con los osos. Los pandas son similares a otros osos en apariencia, la manera como andan y trepan, y la morfología craneal. Esta similitud de los pandas con los osos ayuda a los científicos en la tarea de reproducirlos y en su supervivencia por medio de la inseminación artificial.


panda1Nuestro viaje a China, hace unas semanas, nos ha permitido conocer y ver de cerca, en el Centro de Reproducción de Pandas en Chengdú, a uno de los más magníficos y adorables animales que hay sobre la Tierra, y que tanta alegría dan tanto a adultos como a niños. Hablamos del PANDA: un símbolo al que hay que proteger.


El panda ha cautivado los corazones de muchas personas en todo el mundo y se ha convertido en el símbolo de los esfuerzos para salvar a las especies amenazadas…”


Amb aquestes paraules comença l’escrit “El panda: un símbolo  que hay que proteger” de M. Mercè Salomó, viatgera, solidària i autora dels blocs Un pont de mar blava i Mil Camins (Viajes y Experiencias) on ens relata la seva interessant experiència a la província xinesa de Chengdu en el marc d’un llarg viatge durant els mesos d’abril i maig del 2008 per Àsia: Xina, Macau, Borneo, Brunei i Hong Kong. La vida dels pandes, les seves característiques, la situació actual de l’espècie, els centres de reproducció a la Xina o les campanyes internacionals de protecció d’aquests animals formen part d’una relat que de ben segur us serà d’interès igual que la resta de les experiències i descobriments viscuts a la Xina. No us ho podeu perdre…

Anuncis

Crònica EN RUTA 2009: GlobeTour al Tibet

Lhasa“El Tibet és la primera vegada en tot el nostre viatge que hem estat obligats a contractar una agència de viatges i a anar amb guia. En qualsevol cas, les primeres hores van ser excel•lents, doncs el guia (anomenat Tom) ens va rebre amb uns draps blancs que ens va penjar al coll, i després de portar-nos a un hotel relativament econòmic ens va guiar amb taxi fins al monestir de Sera, al Nord de Lhasa.

Igual com la gran majoria de monestirs al Tibet, el monestir de Sera ha viscut una gran reducció de la població monàstica des de “l’alliberació del Tibet” per part de Xina, en concret, dels 5000 monjos que hi havia, només en resten alguns centenars. De totes maneres, aquest encara mantenen una gran activitat, amb animats debats que els confronten a diari i que nosaltres vàrem tenir oportunitat de presenciar. Segons vàrem poder observar, els monjos es s’agrupen en grups de tres o quatre en un pati, amb un d’ells gesticulant amb molt èmfasis diverses preguntes que els altres monjos asseguts han de respondre.

Després de la visita al monestir de Sera, vàrem tenir unes hores lliures que vàrem dedicar a visitar els carrerons ple de paradetes al voltant del hotel. Lhasa està a una altura de 3600 metres i, encara que al Tibet passarem per diversos ports de muntanya de 5000 metres, de seguida ens notem cansats, esbufegant si hem de pujar els dos pisos de l’hotel…”

En Jan i l’Alexandra des d’inicis del 2006 estan realitzant un viatge de 300.000km i 5 anys per Europa, Àfrica, Àsia, Austràlia i Amèrica amb l’idea d’entrevistar a centenars de persones per tal de captar l’opinió diversa i enriquidora de les diferents persones amb les que es van creuant al llarg dels diferents països. El seu web GlobeTour ens mostra aquesta experiència i ara podem seguir-los per Chengdu o el Tibet.

El barri històric dels uigurs de Kashgar serà demolit, oficialment per por dels terratrèmols

Kashgar El PeriodicoAdrián Foncillas, corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la Xina i autor del bloc Ombres Xineses ha publicat fa pocs dies, en concret el passat 2 de setembre, un interessant article sobre la situació que es viu actualment en el barri històric de Kashgar -habitat majoritàriament per l’ètnia uigur -. Un barri, joia de l’arquitectura urbana de l’Àsia Central, que està desapareixen sota les maquines excavadores i la piqueta de la “modernització” de la Xina. Us deixem amb les paraules i reflexions d’aquest article:

“Alim castiga el coure amb martells i cisells fins que el converteix en gots o teteres, igual que han fet les vuit generacions de la seva família. Viu a la mateixa casa del barri vell de Kashgar que les sis precedents. Explica amb orgull que el seu fill adolescent ja està preparat per prendre’n el relleu, però se li entela l’expressió quan assenyala el taller, un cobert adossat a casa seva: «Aquí me’n va ensenyar el meu pare, i fins aquí s’acosten els veïns. El meu fill haurà d’obrir una botiga impersonal, on no coneixerà els compradors». Aviat hauran de fer les maletes…”

Crònica de XINA: El camí del te, "Chan Dao"

Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch’an (- 禪 – nom que rep la l’escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.

Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch’an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.

La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera…

La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit…

“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu…
És tot el que cal saber”

Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)

Pd. Aquest text forma part del bloc Amu Daria…