En bici de Figueres a Pequín per trobar la font del riure

Avui volem compartir l’entrevista que va fer l’Emma Tramullas a El Periódico el passat 22 d’octubre a Àngel Amieva, un còmic sobre rodes que al març sortirà en bici de Figueres rumb a Pequín per trobar la font del riure:

«Hi ha qui diu que estic sonat, però jo no crec en els impossibles. ¿Què és més difícil: guanyar un campionat d’arts marcials xineses als xinesos o arribar a Pequín en bici? Doncs jo el primer, ja ho he fet», diu Ángel, el figuerenc que va ser campió del món de wushu (kung-fu) el 1990.

 -No és el primer a qui se li acut anar a la Xina en bicicleta.

-La tira de gent està viatjant en bicicleta, no ja a Pequín, sinó donant la volta al món. Però jo no faig només cicloturisme. El meu viatge té dos objectius: l’humanitari, que és repartir somriures pel món, i fer un estudi sobre l’art del riure.

 –Als 20 anys era esportista d’elit i als 40 és pallasso. Déu n’hi do quin salt.

-El 1992 vaig deixar la competició per especialitzar-me en esgrima teatral. Vaig crear la companyia Capa i Espasa i feia coreografies de lluita, però necessitava coneixements actorals i em vaig formar com a actor. Després vaig estar fent gires pel món amb la companyia Yllana de Madrid.

-¿D’on li ve la vis còmica?

-El clown no me’l van ensenyar, és innat. El meu germà bessó està fent de pallasso a Las Vegas amb el Cirque du Soleil. El clown es porta a l’ADN, si no, no s’explica.

-De petits devien ser la pera.

-Érem uns gamberros. Ens deien Zipi i Zape.

-Sempre ha sigut un tipus graciós.

-A les competicions de kung-fu hi anava rient. Veia els competidors en un racó, en posició de ioga, concentrant-se, i jo em pixava de riure. Així canalitzava els nervis.

-S’ha de tenir humor per fer 13.000 quilòmetres en bici.

-Aquest viatge dóna sentit a tot el que he fet en 43 anys de vida. No sóc un llunàtic que puja a una bici. Practico esports de resistència, sé el que es pateix i no em fa por enfrontar-me a un públic hostil que passi de mi. Conec la sensació.

 -Millor. Ha de travessar l’Afganistan.

-M’han recomanat que no el trepitgi. De l’Iran passaré a Turkmenistan, creuaré els països exsoviètics i d’allà saltaré a la Xina, evitant l’Afganistan i la serralada de l’Himàlaia.

-¿Com es prepara un viatge així?

-Faig tirades de 150 quilòmetres diaris en bici, però res et prepara per a una travessia així; per fer aquest viatge t’hi prepara fer el viatge.

-¿Què s’endú?

-Vaig amb una bicicleta que, amb les alforges, pesarà entre 45 i 50 quilos.

-¿I què hi ha a les alforges?

-Tenda, sac de dormir, fogó, paella, roba (poca), farmaciola, GPS, telèfon, carregador de bateries solar… i el portàtil, per anar escrivint al bloc de www.rodaclown.org.

 -¿I la roba de clown?

-Ha de cabre a les alforges. ¡No puc endur-me uns sabatots de pallasso! No tinc escenografia i sovint no podré endollar la música. Hauré de fer virgueries perquè surti un espectacle amb cara i ulls. No es tracta de quatre malabars. Vull estudiar l’art del riure sobre el terreny, buscar què és el que ens fa riure, on i per què.

-¿Surt amb alguna idea prèvia?

-L’slapstick o comèdia de garrotades pot funcionar arreu del món.

-¿Per què?

-El tema de les trompades i caigudes agrupa els conceptes més importants que ens fan riure: sorpresa i inferioritat. Homer Simpson és tonto, Mr. Bean és tonto. Són personatges intel·lectualment inferiors i a l’espectador li agrada sentir-se superior al que veu en escena. Tot això ens fa riure.

-S’està posant molt profund. Faci una mica de broma, per favor.

-¡Està entrevistant per telèfon un paio que fa humor gestual! ¿Li faig una broma de mim a distància?

-D’acooord. ¿I quin és el pla? ¿Arribar a un poble i posar-se a actuar?

-En el projecte hi col·labora l’associació Reír (Recursos Educatius per a la Infància en Risc), que està en contacte amb oenagés que treballen amb població en risc d’exclusió en els 13 països per on passo. Ells convocaran la gent perquè quan arribi pugui fer el xou. I si passo per un poble i el veig molt trist, també em posaré a actuar.

-¿Què li fa més por?

-Els bojos al volant. També sé que m’estafaran i em robaran.

-¿Té una bateria d’acudits per seduir els policies de frontera?

-¿Què passa si un policia uniformat topa amb un pallasso? Vull provar què passa si la policia d’un país exsoviètic em demana 50 dòlars i jo reacciono amb humor. Potser em claven una pallissa i acabo al calabós.

Anuncis

Mesquites, minarets i laïcitat

Article Sami NairAvui us volíem convidar a la lectura d’un interessant article de Sami Naïr, escriptor i sociòleg francès considerat un dels grans experts mundials en immigració, publicat ahir en El Periodico de Catalunya amb el títol de “Mesquites, minarets i laïcitat” (versió en castellà):

Els països europeus, que censuren la falta de respecte als drets humans, també els violen

“La laïcitat és un combat. No només contra els que, convençuts del sentiment d’omnipotència de la seva fe, la volen imposar als altres, destruint així el pilar bàsic de la llibertat individual sobre la qual es fonamenta la civilització moderna, sinó també davant dels mateixos laics, que solen oblidar el respecte que es deu als creients de totes les confessions. Un combat exterior contra les temptacions totalitàries de les religions i interior davant de la intransigència respecte als altres. Aquesta és la situació en què es troba actualment Europa. El problema no és simple. Primer, perquè tots els països europeus tenen les seves tradicions i la seva història particular de gestió de les religions. I també perquè l’emergència d’una nova confessió, sobretot quan apareix com externa a la cultura del país, amb els seus hàbits i costums, com l’islam europeu, difícilment pot evitar ser percebuda com una amenaça identitària.

Instal·lat en aquesta incòmoda situació, l’islam europeu, que representa uns 15 milions de ciutadans, està, no obstant, en vies d’integració. A la pràctica, al convertir-se en ciutadans d’unes societats amb una tradició religiosa cristiana, els musulmans accepten adequar-se a les normes públiques i, en general, eviten contrariar amb signes externs agressius els hàbits mentals o fins i tot arquitectònics d’aquestes societats. Que se sàpiga, els minarets no han servit enlloc per a la crida del muetzí a l’oració. I, llevat dels moviments politicoreligiosos fanàtics molt minoritaris, o de certs imams ignorants i patològicament sexistes que pretenen dirigir la vida dels creients, els musulmans europeus creen un islam europeu tolerant, modern i desacomplexat, que les forces democràtiques laiques dels països musulmans observen amb força interès. Però aquesta integració es veu contrarestada per nombroses manipulacions.

Efectivament, els estats d’origen dels immigrants musulmans pretenen tenir alguna cosa a dir sobre la «representativitat» de la seva «comunitat religiosa» al país europeu d’acollida; d’aquí la seva ingerència sistemàtica i, com a conseqüència, la seva tendència a traslladar a Europa la competència que els oposa en el mateix si del món islàmic. I la situació es complica més encara quan alguns, com Aràbia Saudita, fan de l’exportació de la seva identitat religiosa, a base de milers de milions de dòlars, el seu principal instrument de política exterior. Això acaba sent infernal per als fidels musulmans que no volen més que viure la seva fe en la indiferència i la tranquil·litat, quan apareixen moviments terroristes que pretenen representar l’islam i, en nom seu, cometen crims abominables contra els europeus.

Aquí JA s’ha fet un pas més, ja que a Europa, aquests moviments reforcen fins i tot els partidaris de l’exclusió dels immigrants, els que, en nom de normes racistes, apel·len a la guerra de confessions i que, sent minoritaris, es poden convertir, com s’ha vist a França amb la pesta lepenista, en partits amb influència en l’opinió pública.Així doncs, no és sorprenent que assistim a enduriments de les postures identitàries, greus per a l’Estat de dret i la pau civil.

La votació suïssa sobre els minarets n’és l’exemple més caricaturesc: a falta de dissipar aquesta religió en la consciència dels seus adeptes, s’han prohibit els símbols en què es pot reconèixer. Vet aquí una conseqüència del malestar identitari provocat per la manipulació de l’islam a l’espai públic. Sumada a les excitacions identitàries promogudes pel Govern francès, que pretén fer-li la competència a l’extrema dreta, carregant contra els immigrants i els francesos de confessió musulmana, aquesta votació és el senyal d’una crisi profunda de la laïcitat europea. Posa de manifest que certs vells països democràtics europeus, que tan sovint censuren en les nacions no democràtiques l’absència de respecte als drets de l’home, els violen, en aquest cas «democràticament», a la mateixa Europa. Una variant del doble discurs que deslegitima per als no europeus la pretensió occidental de tenir el monopoli del dret i de la llibertat.

L’Estat suís no és culpable de l’augment de les miasmes pudents de la seva opinió pública; l’opinió pública francesa no és responsable del caràcter aventurat dels seus dirigents polítics, però, en els dos casos, la manipulació només és possible perquè la laïcitat va malament i no sabem com adaptar les institucions seculars en l’època del renaixement de les identitats confessionals.

És a dir, els europeus han de decidir entre construir una societat confessional on el cristianisme només accepti les altres creences segons les seves pròpies regles, cosa que suposaria una enorme regressió cultural, o bé establir un pacte laic on totes les confessions, confinades en l’àmbit privat, visquin en el respecte mutu, cosa que enforteix l’Estat de dret democràtic. Només aquesta via permetrà que Europa, sobretot si vol combatre els integrismes, recobri la seva vocació universal en la pràctica i no només en els discursos.”

El gran cercle caucasià, per Francisco Veiga

Aquest és un interessant article aparegut en El Periodico de Catalunya el passat 13 d’octubre on l’autor, Francisco Veiga, Professor d’Història Contemporània (UAB) i autor d’El desequilibri com a ordre (2009), fa un anàlisi sobre com l’acció conjunta de Rússia i Turquia en relació amb el Caucas sembla haver estat darrere del desglaç amb Armènia i del paper (o manca de paper) de la Unió Europea com a força catalitzadora del procés.

PutinErdoganAgo09“La normalització de relacions entre les repúbliques d’Armènia i Turquia ha estat saludada des de diversos mitjans emfatitzant les dificultats d’última hora, que eren les d’esperar. La diàspora armènia veu com se li doblega aquella palanca de poder que podia utilitzar en els països d’acollida: el record del genocidi del 1915. Però el Govern d’Erevan també sap que no pot desairar així com així una diàspora que compta amb més membres que ciutadans té la República, i una força econòmica i política gens menyspreable.

Pel que fa a Turquia, la dreta i ultradreta nacionalistes es posen les mans al cap davant la «traïció» del Govern islamista. Farien qualsevol cosa per enfonsar Erdogan, i és d’esperar que intentin sabotejar la solució al nus gordià xipriota, l’últim gran problema internacional que li queda a Ankara per complir les condicions de Brussel·les. No obstant, el Govern islamista moderat no ha parat de consolidar-se, batent l’oposició en el seu propi terreny. I complint de passada les condicions imposades per la UE en política exterior: una d’elles, la regularització de les relacions amb Armènia i l’obertura de la frontera.

Però el més important aquí és la visió de conjunt. Fa només dos anys, en aquestes mateixes dates, a Europa es considerava utòpica la represa de les relacions turco-armènies. Avui no només s’han restablert, sinó que sembla que de passada s’està a prop de resoldre el contenciós de l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan, un assumpte encara més espinós, que parteix d’una guerra entre els dos països entre el 1991 i el 1994.

Aquí ha passat alguna cosa: massa canvis en molt poc temps. Pel camí, un seguit de contactes secrets entre turcs, armenis i àzeris i una estranya guerra, la de Geòrgia contra Rússia, amb unes causes que no estan ni de bon tros clares. ¿On ha estat el fil conductor d’aquesta història? Malgrat la solemne presència de Solana a l’acte d’encaixada de mans final entre els ministres d’Exteriors Davutoglu i Nalbandian, la Unió Europea no ha estat la força catalitzadora del procés. Ni tan sols a través de l’Associació Oriental, posada en marxa el mes de maig passat a Praga i impulsada per Angela Merkel. Això tot just comença, i al Caucas tot va molt més ràpid.

La resposta sembla estar en l’acció conjunta de Turquia i Rússia, que d’una manera o una altra s’han posat d’acord en relació amb el Caucas, àrea d’influència comuna. Punt central ha estat la ruptura de l’aïllament d’Armènia, fins ara satèl·lit rus. Al seu torn, i gràcies a les pressions de Moscou, Erevan cedirà a Nagorno-Karabakh, amb la qual cosa Azerbaidjan mantindrà un tracte més relaxat amb Rússia. Tot plegat ha estat possible a partir que Geòrgia, vençuda a la guerra del 2008, ha quedat estratègicament fora de joc. Haurem d’esperar novetats a tota la zona. Armènia entrarà en el recorregut dels gasoductes i oleoductes, i també d’eixos de comunicació. Amb això s’evitarà un camí més llarg i complicat per Geòrgia. Així, el negoci dels hidrocarburs i el seu transport quedarà més concentrat en mans de russos, àzeris i turcs, amb la possible incorporació d’iranians.

En tot aquest joc, Turquia s’està erigint com a àrbitre enfront de les pretensions europees en aquella zona. I així guanya punts en el seu camí cap a la UE. Però hi ha una cosa que encara queda per ajustar en el puzle: la qüestió kurda. La solució, a gust d’Ankara, està en camí: la normalització de relacions amb Armènia possiblement portarà a les pertinents reclamacions de propietats dels expulsats l’any 1915 d’Anatòlia oriental. Avui, tot això pertany a la població local, majoritàriament kurda. D’aquí que la solució del problema que busca Erdogan passi per la defensa de l’status quo a canvi d’una renovada fidelitat política kurda. Sens dubte, al Caucas sud s’està operant un verdader reordenament general, i tots busquen matar els seus respectius pardals d’un sol tret”.

El barri històric dels uigurs de Kashgar serà demolit, oficialment per por dels terratrèmols

Kashgar El PeriodicoAdrián Foncillas, corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la Xina i autor del bloc Ombres Xineses ha publicat fa pocs dies, en concret el passat 2 de setembre, un interessant article sobre la situació que es viu actualment en el barri històric de Kashgar -habitat majoritàriament per l’ètnia uigur -. Un barri, joia de l’arquitectura urbana de l’Àsia Central, que està desapareixen sota les maquines excavadores i la piqueta de la “modernització” de la Xina. Us deixem amb les paraules i reflexions d’aquest article:

“Alim castiga el coure amb martells i cisells fins que el converteix en gots o teteres, igual que han fet les vuit generacions de la seva família. Viu a la mateixa casa del barri vell de Kashgar que les sis precedents. Explica amb orgull que el seu fill adolescent ja està preparat per prendre’n el relleu, però se li entela l’expressió quan assenyala el taller, un cobert adossat a casa seva: «Aquí me’n va ensenyar el meu pare, i fins aquí s’acosten els veïns. El meu fill haurà d’obrir una botiga impersonal, on no coneixerà els compradors». Aviat hauran de fer les maletes…”