Àsia Central: caiguda i declivi

L’últim informe d’International Crisis Group analitza l’erosió de les infraestructures als cinc “stans”, Turkmenistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan i Tadjikistan, gairebé 20 anys després de la seva independència.

Segons aquest informe, carreteres, hospitals, escoles, centrals elèctriques… i la última generació d’especialistes soviètics capacitats està desapareixent. Els règims que han agafat els respectius poders han fet poc esforç per mantenir o reemplaçar la infraestructura bàsica del país i els fons assignats a aquest fi han estat consumits per la corrupció.

Els països més pobres, Tadjikistan i Kirguizistan, es troben en una situació desesperada: els seus propis especialistes ja alerten que en 5 o 10 anys no hi haurà mestres per als seus fills, ni metges per tractar els malalts, mentre que els talls del subministrament elèctric durant més de 12 hores diàries són una constant.

Uzbekistan i Turkmenistan corren en la mateixa direcció, encara que mostrin una falsa realitat amb declaracions públiques extravagants i monumentals edificis de marbre blanc. Inclús al Kazakhstan, alerten sobre deficiències en la infraestructura de transport i en la formació de quadres tècnics.

Només l’esforç dels propis governs, dels països donants -Rússia i Xina- i de la comunitat internacional per modernitzar la infraestructura centre asiàtica i eradicar la corrupció, pot evitar que aquesta ja per sí inestable regió decaigui cap al col·lapse, les tensions i el caos, com ja ha passat recentment al Kirguizistan.

Autora: Núria Borràs, tècnic especialista en cooperació internacional i autora del bloc “Pels camins del món”. Ha col·laborat en la revista de viatges  Altaïr, Lonely Planet Magazine,   Fronteras de Papel i el portal de viatges Viamedius, a més de ser co-autora (amb en Lluís Bono) de la web “Més Enllà” on trobar moltes i interessants recomanacions i informacions sobre països i cultures d’arreu del món.

Foto cedida per German Aguilar, El Último Bazar.

Anuncis

De Kashgar a Xi’an per la Ruta de la Seda

Kashgar Id Kah final ramadà“China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China!

Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet…

“Te propongo un viaje diferente” –me dijo mi compañero- “Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado”. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. “Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos…”.

Amb aquestes paraules comença el meravellós relat “De Kashgar a Xi’an per la Ruta de la Seda” de la Núria Borràs publicat a  l’últim número de la revista de viatges digital Dviag dedicat a la Xina i amb el suggerent títol de “El despertar de la Gran China“. La Núria Borràs és, a més, col·laboradora de la revista de viatges  Altaïr, de la revista de viatges Fronteras de Papel,  autora del bloc “Pels camins del món” i autora (amb en Lluís Bono) de la web “Més Enllà” on trobar moltes i interessants recomanacions i informacions sobre països i cultures d’arreu del món.