Uzbekistan

La República de l’Uzbekistan (en uzbek: O‘zbekiston o Ўзбекистон) és un estat de l’ Àsia Central que limita al nord amb el Kazakhstan, a l’est amb el Kirguizistan i el Tadjikistan i al sud amb l’Afganistan i el Turkmenistan. La capital és Taixkent (dos milions d’habitants) que durant molts segles fou un punt de pas important en la Ruta de la Seda i actualment, és el principal centre econòmic i cultural de l’Uzbekistan. El seu nom procedeix del turcman i vol dir “ciutat de pedra”. Altres ciutats importants són Samarcanda (596 mil habitants), Andijan (324 mil hab. a la vall de Fergana), Bukharà (247 mil hab.), Nukus (200 mil hab. i capital de la República Autònoma del Karakalpakistan), Termez (140 mil hab.) i Urgench (139 mil hab. i que té a pocs quilometres Khivà).

L’Uzbekistan és el país més poblat de l’Àsia Central. Els seus més de 27 milions d’habitants, concentrats al sud del país, són gairebé la meitat de la població total de la regió. Els uzbeks són el grup ètnic dominant. Altres grups ètnics inclouen els russos (un 5.5%), els tadjiks (entre el 5% i el 30%- hi ha discussió sobre aquest tant per cent-  concentrats majoritàriament en les zones de Bukharà i Samarcanda on són entre el 20 i el 30 % de la població), els coreans (4.7%, traslladats forçosament des de l’est de la URSS en els anys 1937-1938), els kazakhs (3%), els karakalpaks (2.5%, aproximadament mig milió de persones que viuen al nord-est del país a la República Autònoma del Karakalpakistan) i els tatars (1.5%).

HISTÒRIA I POLÍTICA:

Les últimes investigacions realitzades mostren que el ser humà va arribar a la regió de l’actual Uzbekistan fa uns 40 mil o 50 mil anys, el que la converteix en una de les regions habitades del món  més antigues. Entre els anys 2200 i el 1700 aC., al sud de l’actual Uzbekistan i al Turkmenistan, va existir una civilització avançada de l’edat de bronze, coneguda amb el nom de Civilització Oxus que estava relacionada amb la cultura de la vall de l’Indo. Els jaciments arqueològics, com els de Djarkoutan o el de Mollali Tepé, revelen l’existència d’una manera de vida urbana, en la qual es practicava la irrigació i el cultiu del blat i de l’ordi i, probablement, en la qual existia una forma d’escriptura. A partir del 1700 a C., va començar una emigració d’aquestes poblacions en direcció a la Índia i van ésser substituïts a l’Uzbekistan per tribus de pastors nòmades, els sogdians, que lentament van adoptar el model de vida sedentari. Al voltant del 1500 aC. a prop de Jwarizm, al sud del mar d’Aral, es coneix també l’existència d’una altra cultura, coneguda com Tazabagyab, del que provenien els iranians del Turquestán occidental.

Els dos pobles principals iranians de l’Uzbekistan van ser els sogdians, en la regió de Bukharà i Samarcanda (aquesta ciutat fou fundada en el segle V aC. sota el llegendari nom de Maracanda) i els bactrians, més al sud, a cavall entre el sud de d’Uzbekistan i el nord d’Afganistan que tenien per capital Zariaspa (coneguda també com Bactra –Bhakri-, l’actual Balh). A l’any 530 aC. Cir II el Gran (fundador de l’Imperi Persa) va creuar amb un exèrcit el riu Oxus (actual Amu Daria) i va sotmetre la regió (compresa entre els cursos del Oxus i Iaxartes -l’actual riu Sir Daria-  i les muntanyes del Pamir) que amb el nom de Sogdiana va quedar incorporada a l’imperi com la satrapia (divisió administrativa persa) número XVI, al mateix temps que va fundar la ciutat de Ciropolis a la vora del Iaxartes. Aquest fou l’inici d’una relació intermitent d’aquest territori amb l’Imperi Persa. L’any 334 aC. Alexandre el Gran,  va iniciar la conquesta de l’imperi Persa i la Sogdiana va córrer la mateixa sort que la resta de l’imperi.

Posteriorment, es van succeir imperis i cultures d’una riquesa extraordinària, com l’Imperi Kushan (s. I-III – mapa– ), els Sassànides perses, els Köktürks (s.VI-VII), els Xinesos (s.VII – mapa-), els àrabs, els Samànides perses (s IX-XI), la dinastia Qarajanida – d’origen turc- , els mongols de Genguis Khan (mapa), l’Imperi d’Amir Timur –Tamerlà- (s. XIV-XV –mapa-), els primers uzbeks (nom que prové de les tribus nòmades que rebien el nom d’ Ulus Uzbek al s. XV), la creació dels khanats de Khivà, Bukharà i Kokand (a la vall de Fergana) que van existir durant quatre segles, l’arribada de l’imperi rus al segle XIX, l’època soviètica i finalment el 21 de desembre del 1991 es va constituir l’Uzbekistan com a nou estat independent.

Després de la seva independència, Uzbekistan es va constituir en una democràcia parlamentària. El país està dirigit des de 1989 per Islam Karimov, antic dirigent del Partit Comunista de la República i fundador del Partit Popular Democràtic d’Uzbekistan.

GEOGRAFIA:

L´Uzbekistan és desèrtic en la major part del seu territori (prop del 80 % del seu territori són el desert de Kizyl Kum: desert de sorra vermella i d’altres com l’altiplà d’Ustyurt ). Hi ha dues zones de relleu ben delimitades: per una banda, les planes centrals, que ocupen quatre cinquenes parts del territori, tallades per petites serralades i les corresponents conques de drenatge, sovint amb marges salins, i gorjes que marquen la discontinuïtat dels cursos d´aigua. La part oriental del país, per l’altra, és molt accidentada in s´hi troben les serralades d´Hissar, Zeravshan i Nura-Tau, totes elles contraforts de les muntanyes del Pamir i l’Alai, amb altituds superiors als 4 500 m, i les serralades de Čatkal, Kuramin i Karzantau, prolongacions de la cadena de Tien-Shan. Entre les muntanyes es troben les terres més fèrtils, les valls de Fergana, Zeravshan, Circik i Angren.

El Mar d’Aral era la quarta massa d’aigua més gran del món. En els anys 50, els rius Amu Daria i Sir Daria , els principals rius de lÀsia Central, l’abastien i la seva superfície era d’uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d’est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d’aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d’una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d’Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud. Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la seva producció de cotó  Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l’any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l’any 1987, el Mar d’Aral es va convertir en dues masses d’aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud i actualment el procés de desertització no s’atura. És tristement impressionant comparar algunes imatges: mapa de l’any 1853, anys 1989 i 2003 i any 2008.

CULTURA:

La cultura del l’Uzbekistan i del Tadjikistan estaven originalment compartides fins que a l’època soviètica es van crear les diferents repúbliques autònomes (RSS de la URSS) que van imposar fronteres artificials i unes noves nocions territorials. En aquest repartició a Uzbekistan van restar les mítiques ciutats de Samarcanda i Bukharà (en gran part d’ètnia tadjik) i la ciutat de Khivà, totes tres importants etapes, plenes d’història i cultura,  de la Ruta de la Seda.

Es pot dir que la cultura uzbek és de les més interessants de tota Àsia destacant la música, la dansa, l’arquitectura, la pintura, la gastronomia i els teixits de l’Uzbekistan, un reflex de la riquesa històrica i humana del país i que té  la millor representació en les ciutats imperials esmentades:

Samarcanda és la ciutat més mítica de tota la Ruta de la Seda, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, amb un passat gloriós de 2.750 anys d’antiguitat cantat per poetes, lletrats i músics amb epítets com: “Jardí de l’ànima”, ”Mirall del món”, “Pedra preciosa de l’Islam”, “Centre de l’Univers” o “Perla d’Orient”. El centre medieval de Samarcanda és el Registan (“lloc de sorra”) i al seu voltant es troben tres impressionants madrasses: la madrassa de Ulugh Beg (1420) un homenatge a l’estudi, a les ciències, a la filosofia i a l’astronomia, la madrassa de Sher-Dor (1636) amb els seus dos lleons (o tigres) i la madrassa Tilla Kari (1660). Altres monuments, alguns d’ells obres d’art de l’arquitectura timurida,  són: l’observatori astronòmic Gurkhani Zij que va construir en l’any 1428 Ulugh Beg, nét de Tamerlà i breu sobirà de l’imperi timúrida, els més de trenta mausoleus i criptes i un cementiri musulmà que formen Shahr-i-Zindah (“Tomba del Rei Vivent”), la mesquita de Bibi Khanum, el mausoleu de Gur-i Amir o les ruïnes d’Afrasiab.

 

 

 

Bukharà, coneguda com “la perla de l’Islam” o “la ciutat sagrada d’Àsia Central” -gràcies a l’antiga magnificència de les seves 360 mesquites i 80 madrasses on la llegenda deia que, des d’elles, el sol brillava cap amunt- destaca pel complex de Poi Kalyan, amb el seu impressionant minaret, la mesquita de Kalyan (1514) i la madrassa de Mir-i-Arab (1539), el mausoleu de Ismail Samani (892-943), la ciutadella Arq, el Hammam de Bozori-Kord o els espectaculars basars coberts de Taqi-Sarrafon (de espècies i herbes), Taqi-Telpak Furushon (de catifes i teles) i Taqi-Zargaron (de joies i orfebreria).També, cal visitar el Labi-Hauz (traduït literalment: “al voltant de la piscina o de l’estany”) on es troba la madrassa de Kukeldash (1569), que fa anys va ser la major escola corànica de tota Àsia Central; la madrassa de Nadir Divanbegi (1622) amb les representacions de dues majestuoses aus abillades amb els colors blanc (símbol de la pau), celest (del cel i de l’aigua) i verd (de la natura); i la khanaka -centre espiritual sufí- de Nadir Divanbegi (1620) i ben a prop d’aquesta plaça es troba l’estàtua del Mulà Nasrudin, un personatge  dels ensenyaments sufís, protagonista de breus històries còmiques de la tradició oral i la cultura popular de grans territoris d’Àsia i Pròxim Orient.

 

 

 

 

Per últim,  Khivà destaca per la ciutat antiga d’Ichan Qala, considerada un museu a l’aire lliure i patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Amagats entre la seva muralla de fang de gairebé dos quilòmetres de longitud, vuit metres d’altura i sis metres de grossor, el cor medieval de la vella ciutat alberga dos palaus, més de seixanta madrasses i mesquites, mausoleus, un mercat cobert, un caravanserai, un hammam i diversos grups d’habitatges, com per exemple, la ciutadella de Kuna-Ark, amb el palau Kurinysh, l’arsenal i la casa de la moneda; el palau de Tash–Khauli, amb el seu pati cerimonial; la mesquita de Juma que compta amb un bell pati interior envoltat de primes columnes de fusta llaurada caracteritzades per l’estret coll entre la base i el fust; el minaret de Kalta Minor o el minaret d’Islam Khoja de gairebé quaranta-cinc metres d’altura.

 

 

 

 

És en aquesta rica tradició on també podem descobrir altres impressionats mostres de la cultura de l’Uzbekistan en ciutats com Taixkent (amb el Museu Amir Timur, la madrassa de Kukeldash, el palau Românov- on  va viure i morir el gran duc Nikolai Kontanstínovic Romànov, net del tsar Nicolau I de Rússia, en el segle XIX-, el Museu de les Lletres Navoi – on trobar obres perses del segle XV- o el Chorsu Bazaar), Andijan (a prop de la frontera amb el Kirguizistan) , la petita població de Baysun (a la regió de Surkhandarya, on encara es mantenen les tradicions culturals i musicals de les civilitzacions Bactriana i Kushan),  Karshi o Khokand (on poder visitar el palau de Khudayar Khan). Un cas apart és la població de Nukus o Nuqus (capital de la República Autònoma del Karakalpakistan) on es troba el Museu de les Arts de Karakalpakistan amb l’extraordinària col·lecció Savitsky.

La religió extesa més ampliament per tot l’Uzbekistan és l’Islam (aproximadament el 90 % de la població). En concret, aquesta majoria musulmana és suní (escola Hanafi) i hi ha petites comunitats wahhabis, també hi ha sufís en el sud del país, ortodoxes cristians (aproximadament un 8 % de la població total del país) en la comunitat eslava i jueus en algunes ciutats com Bukharà (entre un 2 i un 10 % de la seva població).

Hi ha ún únic idioma oficial, l’uzbek, malgrat que és habitual el coneixement del rus per  tota la població. A les zones de Samarcanda i Bukharà es parla tadjik i a la regió del Karakalpakistan es parla el seu propi idioma, el karakalpak.

+ INFO:

Govern de l’Uzbekistan. Dades bàsiques del país i aspectes administratius i legislatius (en anglès, uzbek i rus).

Web de Narinant.cat. Portal d’informació per viatjar a l’Uzbekistan: allotjament -hotels, albergs-, transports -vols, cotxes-, agències de viatges, dades bàsiques del país, mapes, gastronomia, literatura, blocs, actualitat, etc. (en català).

Web de l’agència Orexca. Informació general (detallada i complerta) de l’Uzbekistan (en anglès).

Web de Central Asia Travel. Informació general sobre l’Uzbekistan (en castellà).

Web de l’agència Visit Uzbekistan. Informació del país, ciutats, rutes o transports (en anglès).

Web de la companyia nacional de turisme Uzbektourism. Informació general turística (en anglès, uzbek i rus).

Web Khiva Info. Extensa Guia virtual de Khivà: la història, cultura, tradicions, arquitectura, arts, habitants i religions d’aquesta ciutat (en anglès).

Observatorio de Asia Central. Informació i actualitat sobre Àsia Central (en castellà).

Web The Russian Museum of Ethnography. Museu dels pobles de l’antiga Rússia i l’Unió Soviètica amb seu a Sant Petersburg on trobar  informacions i exposicions temporals o permanents del poble uzbek (en anglès i rus).

Web de l’agència Orexca. Vocabulari bàsic d’uzbek (en anglès).

Wikibooks. Curs bàsic d’uzbek (en anglès).

Web Omniglot. Portal de cursos i formació en llengua uzbeka (en anglès).

Web de la Revista San’at (Art en uzbek). Publicació de l’Acadèmia de les Arts de l’Uzbekistan que ens presenta tota  l’actualitat cultural i artística del país (en anglès).

Web Uzbek National Cuisine. Portal gastrònomic sobre la cuina uzbeka (en anglès).

+ TRÀMITS I VISATS: (dades actualitzades al març del 2011)

Per viatjar a l’Uzbekistan cal visat (i pels ciutadans espanyols no cal presentar carta d’invitació).

Ambaixada de l’Uzbekistan a Espanya en Madrid (Paseo de la Castellana 45 4º D 28046 Madrid tel. 913101639 – email: consuladodeuzbekistan@gmail.com) on es poden fer els tràmits per a l’obtenció del visat. També existeix el Consolat de l’Uzbekistan a Barcelona (actualment, només en funcions de representació institucional).

Govern de l’Uzbekistan. Ministeri d’Afers Exteriors: informacions i tràmits en general (en anglès, uzbek i rus).

Ambaixada de l’Uzbekistan a Bèlgica (en anglès).

Ambaixada de l’Uzbekistan a Gran Bretanya (en anglès).

Consolat de l’Uzbekistan a Frankfurt -Alemanya- (en alemany, uzbek i rus).

Tambés es pot obtenir el visat d’entrada a l’Uzbekistan en les ambaixades dels paísos  propers: Kirguizistan, Tadjikistan, Kazakhstan, Turkmenistan, Xina, Iran o Rússia.

Aeroport Internacional de Tashkent (en anglès, rus i uzbek). Existeix una Oficina Consular a l’Aeroport Internacional de Tashkent on es pot obtenir el visat, però únicament per aquelles persones que no siguin ciutadans de països amb ambaixada o consulat de l’Uzbekistan (+ informació – en anglès).

Recomenem consultar també la pàgina de l’Uzbekistan a la web del  Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación. Tanmateix, cal comentar que les dades per l’obtenció del visat i sobre els temes de seguretat caldria actualitzar-les.

Per saber qualsevol aspecte relacionat amb la salut és pot consultar la pàgina de l’Uzbekistan del Ministerio de Sanidad y Política Social o consultar el Centre de Salut Internacional de la Generalitat de Catalunya.

+ TRANSPORTS

TREN: Moure’s en tren pel país és força fàcil. Hi ha connexions entre les principals ciutats: Taixkent, Samarcanda, Bukharà, Urgench, Andijan, etc. i amb els països veïns: Duixanbe -Tadjikistan-, Almaty -Kazakhstan- o Moscou -Rússia-. Per tenir informació actualitzada es pot visitar la web de la compayia Uzrailway (en rus o uzbek), la web de l’agència Orexca amb els dies i els horaris (i el mapa de les línies, en anglès)  o l’interessant bloc de Helmut Uttenthaler, Trains in Uzbekistan, amb rutes, horaris, preus i altres característiques (en anglès).

AVIÓ: Per arribar a Uzbekistan des d’Europa o Àsia existeixen vàries companyies que oferten viatges, amb o sense escala. A nivell de vols interiors hi ha aeroport a Taixkent, Samarcanda, Bukharà, Urgench, Termez, Nukus, Fergana, Andijan, Namangan  i Navoi. Per conèixer horari i condicions és pot consultar la web d’Uzbekistan Airways (en anglès, rus i uzbek).

BUS, TAXIS i TAXIS COMPARTITS: Moure’s com a viatger independent a l’Uzbekistan per carretera no és gaire complicat (sempre i quan és tingui paciència i certa flexibilitat) ja que existeixen línies de bus “públic” per tot el territori i per la xarxa urbana de les ciutats principals. També és fàcil fer ús del taxi o del taxi compartit sempre tenint en compte les seves condicions econòmiques i tècniques. Per més informació es pot visitar la web de Visit Uzbekistan (en anglès) o si es vol viatjar en transport privat es poden consultar algunes agències que ofereixen rutes en autobus o lloguer de cotxes com GTS Travel, Advantour o Orexca (en anglès tots tres). 

Cal recordar que l’Uzbekistan és el país d’Àsia Central que disposa de més facilitats de transport. Hi ha força agències locals de viatges que organitzen tota mena de tours i rutes, així com hi ha viatges organitzats directament des d’agències de casa nostra.

+ ALTRES INFORMACIONS:

Web de l’agència Dolores Travel. Informació general del país (en castellà, anglès, rus i alemany).

Web de l’agència Central Asia Travel. Informació del país: història, llocs d’interès i cultura (en castellà, anglès, francès i rus).

Mapes de Taixkent, del Metro de Taixkent, de Samarcanda, del Complex funerari de Shahr-i-Zindah a Samarcanda, de Bukharà i de Khivà (en anglès). En aquestes mateixes pàgines es pot trobar molta més informació sobre transports, allotjament, monuments, etc.

Revista Fronteras de Papel. “Uzbekistán, cuenta la leyenda”, tres relats sobre Samarcanda, Khivà i Bukharà (en castellà).

Web d’ACTED (Agence d’aide à la Cooperation Technique et au Développement). Projectes de cooperació intenacional a l’Uzbekistan (en francès i anglès).

Web del Museu Internacional per la Pau i la Solidaritat de Samarcanda. Espai que mostra les diferents accions i campanyes a nivell internacional de defensa de la pau i els drets humans (en anglès).

Per tenir molta més informació (pràctica i actualitzada) es poden consultar alguns blocs de viatges com:  El último bazar 3 (2009) de Germán Aguilar, Cyclotherapy (2009) de l’Aitor i l’Iñigo,  Sur les routes d’Asie Centrale (2009) de Sylvie Lasserre,  Àsia Central en bicicleta (2008) d’en Francesc Sabater, Mar Nahar a Uzbekistán (2008) de Mar Romera, De Bukhara a Tashkent en bicicleta (2007) d’Olivier Soriano, Carnets de voyages: Ouzbékistan (2007) de Marilou,  Per la Ruta de la Seda (2007) de la Marta i en Vadó,  Viajero solitario (2006) de Nico,  Trans-Tadji (2005) de l’Enric Rodrigo i en Xavi Tarafa, 15 ans 15 pays (2005) d’Evangeline Masson i Patricio Diez, Viatge a l’Orient (2004) d’Eduard Balsebre o Letters from Uzbekistan de Silk Road Society UK.

Per informació més detallada del Karakalpakistan només cal consultar la seva pàgina en aquesta mateixa web.

+ MITJANS DE COMUNICACIÓ:

Agència de notícies Ferghana (en anglès, uzbek  i rus).

Portal d’informació Eurasianet: Uzbekistan (en anglès).

Portal de notícies The Times of Central Asia (en anglès).

Agència de comunicació Uzbek Daily (en anglès).

També podeu consultar Huubs. Notícies a la premsa en català a partir de la paraula “Uzbekistan”.

Mausoleu de Gur-i Amir

* dades actualitzades al març del 2011*