Crònica del LÍBAN: Conèixer la realitat

Com us comentavem fa unes setmanes, en Ferran Canet viu al Líban des de gener de l’any 2008 i des d’allà publica el bloc “Coses de Beirut” una finestra oberta a aquest país i a la situació del  Pròxim Orient, un interessant acostament a una altre visió de la realitat d’aquesta rica, fascinant i complexa societat. Gràcies a la seva col·laboració i amabilitat avui tornem a publicar una nova entrada d’aquest bloc, i hem de dir-vos que és una molt interessant reflexió sobre la diferència:

“Avui he fet una ullada al bloc acabat d’estrenar del Xavier Lasauca La mà de Fàtima. Hi he entrat de rebot, en veure que algú havia arribat aquí des del seu bloc. M’hi he trobat un escrit sobre el discurs del president dels EEUU a El Caire. La lectura m’ha semblat interessant, però m’ha provocat una sensació que en els últims anys s’ha accentuat, tot i que havia començat a l’època en què treballava a l’escola. Explicar les coses és molt senzill. Ensenyar-les, no tant. I conèixer, això ja és tota una altra història. Passava, repeteixo, a l’escola, on després d’una explicació magistral descobries que els nanos no havien entès res… tot i que havien comprès el missatge. No sé si m’explico!

L’Orient és una imatge creada després de segles. Està formada, segons les versions, per camells i sorra, armes i explosions, misteris i sorpreses. Occident també és una imatge, potser un mica més moderna, però no per això més real: llibertat, èxit, diners, poder… Intentar explicar com és la vida aquí no és fàcil, per la senzilla raó que aquí, com a tot arreu, hi ha moltes maneres diferents de viure la vida. Però el què sí és cert, des de la meva experiència, que Orient és diferent que Occident. En què consisteix aquesta diferència?. Diria que està formada bàsicament per petits detalls. Però molts. Tants, que fa que la vida sigui diferent.

Recordo ara el comentari d’una persona que havia viscut al Congo uns anys. Quan li preguntaven com era Àfrica abans de respondre recordava que Àfrica és un continent. D’Orient es pot dir més o menys el mateix. I d’Occident… Evidentment, ni l’Orient ni l’Occident són (si és que efectivament es pot dir que són) com eren fa un segle, o 50 anys. Però el què tinc clar és que són diferents entre ells. Però diferència mai m’ha semblat una paraula negativa. He viscut amb la diferència des de ben petit: la veia a casa constantment, a l’escola, pels carrers, a la televisió… La gent és diferent, els països, les cultures, els colors i les olors… I gràcies a Déu que és així!

Que la diferència ha estat una causa de conflicte sovint és una evidència. Però en realitat el problema no és la diferència en si mateixa, sinó la capacitat d’acceptar l’altre tal com és, respectant la diferència. És veritat que algunes diferències son tan grans que impliquen un problema real (quan el què per alguns és virtut, per altres és vici; o el què alguns prohibirien, els altres ho tenen com a essencial…). Però aquestes diferències són les excepcions, i sovint, quan es fa l’esforç per conèixer l’altre, es descobreixen raons que poden explicar-ho.”

Anuncis

Crònica del LÍBAN: Coses de Beirut

Líban_ Castell del Mar_SaidaEn Ferran Canet viu al Líban des de gener de l’any 2008 i des d’allà publica el bloc “Coses de Beirut” una finestra oberta a aquest país i a la situació del  Pròxim Orient, un interessant acostament a una altre visió de la realitat d’aquesta rica, fascinant i complexa societat, que com ell mateix defineix: “.. és un exemple vivent del què pot ser la multiculturalitat, i del què difícilment serà…”. Gràcies a la seva col·laboració i amabilitat durant els propers mesos anirem publicant a la web alguns fragments i notícies de “Coses de Beirut” i per començar us volem convidar a gaudir d’una sel·lecció d’imatges de la seva estada i a llegir una de les seves entrades publicades a finals d’agost, Fent de guia pel Líban:

“Aquestes últimes setmanes les he passades amb un grup d’estrangers (estrangers al Líban…) que participaven en un curs prop de Batroun. A més de l’experiència sempre interessant de compartir el temps amb gent de diferents orígens i interessos he pogut gaudir fent d’amfitrió en unes quantes ocasions. M’he trobat, amb certa sorpresa, presumint de les virtuts libaneses i dissimulant els defectes. I m’hi he trobat molt còmode.

La gent ha acabat contenta amb l’experiència. Els motius són abundants i variats: des dels gastronòmics fins als culturals, passant per les estones de mar, les cerveses a Byblos, les visites a Tir, Sidó, Baalbek, Trípoli, Beirut… o les postes de sol que ofereix diàriament la casa on estàvem (Al Tilal). La veritat és que ha estat un luxe, però sense res luxós!

Ensenyant racons libanesos has de fer l’esforç per recuperar la sorpresa inicial, la que impressiona durant uns quants dies, per intentar mostrar tot allò que quan un arriba sorprèn. I quan toca explicar coses del Líban te n’adones de quantes coses normals resulta que no ho són tant (de fet, per a un mateix, fins fa poc temps, tampoc ho haurien estat!)…”